Qui paga mana, també Catalunya

L'artilleria de Madrid contra la consulta 9N està anunciada oficialment. El govern jugarà i farà d'arbitre alhora. Una vegada més la democràcia espanyola sui gèneris quedarà en mans de l'absolutisme del PP.

Legalitat jurídica i voluntat política, sota el poder econòmic sempre. És l’imperi de la llei de tot govern local, autonòmic i nacional, a costa de la fragilitat democràtica tot sovint. Cada corporació governativa és una empresa que no pot subsistir amb pèrdues permanents i a raig de crèdit. L’Estat recapta i centralitza els impostos dels espanyols que reparteix al seu arbitri, excepte el País Basc amb privilegis tributaris, un hipotètic model financer d’estat independent bàsic sense segregació territorial. El forrellat constitucional que va trobar Artur Mas en les dues visites a la Moncloa va engendrar el projecte consultiu pacífic i legal –inadmissible a Madrid- centrat en l’autodeterminació votada. Quan de fàcil era explorar un camí intermedi sense radicalitats: la reestructuració del finançament regional amb paràmetres estatutaris adaptats i vies constitucionals més amples. La crisi no perdona la paralització d’una regeneració autonòmica urgent i més justa. El camp de batalla de la intransigència és un escenari atípic i agressiu per refer una Espanya mal enginyada territorialment. La societat catalana està revoltada per la saturació de retallades i reformes desafortunades.

La trobada de Pedro Sánchez amb Artur Mas haurà servit per reblar el clau del “no” a la consulta, pactat amb Rajoy. Per què tots dos s’obstinen en negar una sortida  digna al maltractament català? Si el somni socialista és una Espanya federal, ¿per què el seu secretari general no ha portat sota el braç l’esbós del projecte per convèncer Artur Mas de l’abandó d’una suposada quimera sobiranista? Per federar estats, abans s’han de crear. Segons les balances fiscals conegudes recentment, vuit autonomies paguen més del que reben a les altres nou, receptores netes. Una incongruència de 36 anys. Temps suficient per haver fet els deures a casa i progressar adequadament sense cap mamella sistemàtica. En quants estats pensa deixar Espanya amb plena autosuficiència econòmica? Quin model federalista màgic i diferent de l’europeu o nord-americà pretén inventar? De saber-ho amb fiabilitat, conversos sobiranistes es passarien al federalisme. Uns i altres han d’acceptar el dret a decidir de la ciutadania catalana cansada de ser manada, podent manar legítimament.

Soraya Santamaría ha comunicat oficialment la revocació de la llei catalana de consultes abans de néixer la criatura i saber-ne el contingut. El PP obligarà al Tribunal Constitucional impedir que les urnes surtin al carrer el 9N. La seva democràcia. Qui és el jutge? Es pot presumir així de neutralitat d’un alt tribunal? No ha matisat com es durà a terme físicament en cada barri i població. Guàrdia civil, policia estatal o s’apropiaran dels mossos d’esquadra per decret d’emergència nacional posant-los a peu d’urna? El conflicte presencial amb el votant està anunciat. Serà denunciat tot intent personal de votar? Petarà la corda sí o sí? Una ridiculesa còsmica per exercir un acte democràtic elemental no vinculant. La premsa britànica veu un perill econòmic greu per a Espanya el pols de la tossudesa legalista amb el motor de la seva economia. Com tornarà el bilió d’euros que deu a Europa? Si Catalunya paga el 20% i a més regala el 6’5% del seu PIB anual per solidaritat, té dret a autodefinir-se, administrar casa seva i ser respectada, fora i dins l’Estat espanyol. “Ha arribat l’hora de les decisions, no de més especulacions”, diu Francesc Homs.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 30/8/2014