El fantasma del federalisme espanyol

El joc polític de dos contra un sembla poc ètic quan la democràcia queda aparcada. PP i PSOE potser aconseguiran barrar el 9N, però mai la decisió electoral dels catalans.

“L’independentisme català és el camí cap al fracàs de Catalunya i contra la unitat d’Espanya”, una afirmació política per demostrar. Un estudi seriós de la banca suïssa avala el contrari. “El sistema autonòmic vigent està esgotat i és ruïnós”, una realitat compartida que crida ser reformada. Dues vies erràtiques que només tenen sortida airosa amb el sistema federal d’estats. Un fantasma polític verbal que cap dirigent socialista català ni espanyol ha sabut explicar. Quin és aquest mapa confederal d’insomni que sobreposat a les 17 autonomies actuals convertiria Espanya en un país regenerat? Si entenem per “estat”, segons el concepte i la realitat europea, un territori autònom amb recursos propis, en quants estats comptaria Espanya a més de Catalunya, País Basc i el Llevant espanyol? Quan veurem un esbós del projecte federalista? Hem d’esperar la desaparició de la majoria absoluta del PP per manipular la Constitució? Segons Pedro Sáchez és urgent unir esforços per superar els mals d’Espanya que són: “la desigualdad, la crisis económica, la falta de trabajo, el trabajo precario, la corrupción y la decadencia institucional”. Què entén per “desigualtat”? Que els catalans, a costa de més retallades socials bàsiques, continuïn aportant 8.500 milions anuals a Andalusia i Extremadura? Això és igualtat? La pobresa d’un territori no s’arregla amb la solidaritat veïnal sistemàtica sinó  amb la reestructuració integral del país. Els estats federals o lands alemanys més rics aporten el 3% del PIB, no el 6% o més com Catalunya. No poden existir autonomies irreals, només de nom. Constituir-se en estat confederat suposa tenir la capacitat econòmica per assumir totes les despeses pròpies i les generals o comunes. Cap regió d’Espanya va aflorar rica. L’esforç persistent dels seus habitants amb la integració de nouvinguts i el repartiment equitatiu o injust de terres i béns han creat les diferències productives entre pobles i províncies. L’anivellament es farà factible amb la simplificació d’estructures parlamentàries i administratives inútils, no a cops de subvencions europees i nacionals. Refer institucions comporta revisar molts racons de corrupció i d’economies submergides per emergir de la crisi, tancant així una transició política esgotada. Els drets històrics i els sentiments regionals han d’anar acompanyats del poder adquisitiu i econòmic dels autòctons per ser un estat federal o independent competitiu.

El PP i el PSOE no admeten que la independència de Catalunya sigui una solució d’un mal cròmic per falta d’alternatives espanyoles millors. Al PP li satisfà el model autonòmic on s’hi troba ben instal·lat. El socialisme reivindicatiu no sap com ni què fer per trencar un motllo hispànic que va construir. El seu destí federalista està a les beceroles. El pla de “unir esfuerzos” sona com la música celestial de “ley y  diálogo”. Davant de dos fronts immobilistes els catalans no poden dessagnar-se més temps amb la bona fe d’una legalitat escrita adversa. Des del 2010 aquesta ciutadania ha dit prou, majoritàriament. La desigualtat dels donants solidaris pesa més que la dels receptors satisfets amb el cafè per a tothom.

El portaveu dels populars, Alfons Alonso, recorda una vegada més, que paralitzaran la consulta malgrat la legalitat catalana. La seva democràcia no pertany a l’univers europeu? Li reconeix a Artur Mas i li sap greu que actuï legalment. Si el 9N no arriba a bon port, s’equivoca dient-li que no sabrà què fer. El destí està en mans d’un poble, no d’un president, que decidirà en unes eleccions plebiscitàries fora de l’abast  judicials de l’Estat per poder-les recórrer. Final de trajecte de la cursa d’obstacles d’Espanya contra Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 9/8/2014