La dita, el temps ho cura tot, deu ser una excepció en política. La consulta catalana 9N sota la legalitat espanyola sembla impossible quant més s'apropa. Esperem un miracle del diàleg i la tolerància democràtica?
Falten dos mesos i
mig pel 9N i molts polítics viuen en un mar d’hipòtesis sobre la consulta.
Declaracions, rèpliques i contrarèpliques incongruents i d’esperança a favor o
contra la celebració de la cita popular són un símptoma clar d’immaduresa
democràtica. El poder polític central està negant al ciutadà espanyol, sigui
d’on sigui, la llibertat del seu estat de dret qüestionant decisions dels
parlaments autonòmics. Si l’Estatut reconeix al Parlament català la capacitat
legislativa sobre una consulta interna serà il·legal i contradictori que un
tribunal superar veti un articulat aprovat a les Corts com a llei orgànica. Catalunya, amb la deliberació majoritària de 104
diputats –inclòs el PSC- està legitimada a decidir en una consulta per damunt de
12 magistrats del Tribunal Constitucional nomenats a dit, no democràticament.
La data 9N té un
valor relatiu com a calendari. Importa el fet irrenunciable de la trobada unànime
de la voluntat popular en les urnes sense impugnacions. On està la il·legalitat
per saber quants catalans desitgen canviar de sistema autonòmic, institucional
i fiscal? Cada any es fan desenes de sondejos polítics de tota mena a nivell
regional i nacional. Quin tabú satànic impedeix fer-ne un més a Catalunya amb
caràcter informatiu i no vinculant? Malgrat la majoria estigués a favor del
canvi no implica cap escissió territorial automàtica sinó l’inici indefugible
d’un procés negociador pacífic amb
Espanya, com a estat català o un nou
estatus. Rajoy i Mas no poden acceptar o negar res en nom de milions de
persones. Legitimitat constitucional rígida a l’espanyola o llibertat popular a
la britànica? Continuisme opressiu històric sobre Catalunya o reajustament radical
del sistema econòmic? “L’únic pla de la
Generalitat és votar. Però, ho hem de fer bé”, diu Artur Mas. Qui podrà
impedir-ho legítimament? El xoc entre poder judicial central i la voluntat política
és un enfrontament infundat que afegeix llenya al foc estúpidament. És vox
internacional que el procés sobiranista català és i serà un element constitutiu
contemporani sense retorn. Per què evadir-lo o dilatar-lo en el temps?
El 9 de novembre està
imprès com a data referencial de l’expressió lliure dels catalans. No vol ser
immobilista. Podria canviar-se dia i pregunta, fins i tot. Més flexibilitat,
impossible. És la cara oposada a l’absolutisme
tancat del govern actual, la feblesa d’una oposició sense model definit i
l’arbitrarietat d’un TC centralista. Tres frens que alimenten el catalanisme progressista.
Ignorem el vaticini de la vicepresidenta Ortega: “hi hauran altres 9 de novembre” més gloriosos dintre la legalitat,
si el del 2014 s’esvaeix. Això exaspera més el govern de Rajoy que voldria
veure una Catalunya rebel i detractora per aplicar-li dràsticament la regulació i control directe dels drets
autonòmics. La unilateralitat sobiranista sembla, doncs, mala consellera,
d’entrada, malgrat la temptació d’ERC. Trepitjar en fals amb una DUI, induiria
al possible fracàs de les urnes i a l’autocondemna
de més dependència. Si l’independentisme és una llavor arrelada en la societat catalana
global, el temps serà la millor prova de maduresa i fructificació. Les persones
fan les lleis que canvien per voluntat democràtica en cada moment històric. Les
eleccions plebiscitàries faran justícia i passaran factura a un estat espanyol
intransigent i transitori. Està disposat el TC a exhibir la seva parcialitat a
Europa contra una població de set milions? Vol afegir una resolució adversa més
a la llistà de sentències contra Catalunya? Així no es guanyaran la
credibilitat dels catalans com demostra la història.
Ramon Mas Sanglas –
16/8/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada