dissabte, 16 d’agost del 2014

El poble o el Tribunal Constitucional?

La dita, el temps ho cura tot, deu ser una excepció en política. La consulta catalana 9N sota la legalitat espanyola sembla impossible quant més s'apropa. Esperem un miracle del diàleg i la tolerància democràtica?

Falten dos mesos i mig pel 9N i molts polítics viuen en un mar d’hipòtesis sobre la consulta. Declaracions, rèpliques i contrarèpliques incongruents i d’esperança a favor o contra la celebració de la cita popular són un símptoma clar d’immaduresa democràtica. El poder polític central està negant al ciutadà espanyol, sigui d’on sigui, la llibertat del seu estat de dret qüestionant decisions dels parlaments autonòmics. Si l’Estatut reconeix al Parlament català la capacitat legislativa sobre una consulta interna serà il·legal i contradictori que un tribunal superar veti un articulat aprovat a les Corts com a llei orgànica. Catalunya, amb la deliberació majoritària de 104 diputats –inclòs el PSC- està legitimada a decidir en una consulta per damunt de 12 magistrats del Tribunal Constitucional nomenats a dit, no democràticament.
La data 9N té un valor relatiu com a calendari. Importa el fet irrenunciable de la trobada unànime de la voluntat popular en les urnes sense impugnacions. On està la il·legalitat per saber quants catalans desitgen canviar de sistema autonòmic, institucional i fiscal? Cada any es fan desenes de sondejos polítics de tota mena a nivell regional i nacional. Quin tabú satànic impedeix fer-ne un més a Catalunya amb caràcter informatiu i no vinculant? Malgrat la majoria estigués a favor del canvi no implica cap escissió territorial automàtica sinó l’inici indefugible d’un procés  negociador pacífic amb Espanya, com  a estat català o un nou estatus. Rajoy i Mas no poden acceptar o negar res en nom de milions de persones. Legitimitat constitucional rígida a l’espanyola o llibertat popular a la britànica? Continuisme opressiu històric sobre Catalunya o reajustament radical del sistema econòmic? “L’únic pla de la Generalitat és votar. Però, ho hem de fer bé”, diu Artur Mas. Qui podrà impedir-ho legítimament? El xoc entre poder judicial central i la voluntat política és un enfrontament infundat que afegeix llenya al foc estúpidament. És vox internacional que el procés sobiranista català és i serà un element constitutiu contemporani sense retorn. Per què evadir-lo o dilatar-lo en el temps?
El 9 de novembre està imprès com a data referencial de l’expressió lliure dels catalans. No vol ser immobilista. Podria canviar-se dia i pregunta, fins i tot. Més flexibilitat, impossible. És la cara oposada  a l’absolutisme tancat del govern actual, la feblesa d’una oposició sense model definit i l’arbitrarietat d’un TC centralista. Tres frens que alimenten el catalanisme progressista. Ignorem el vaticini de la vicepresidenta Ortega: “hi hauran altres 9 de novembre” més gloriosos dintre la legalitat, si el del 2014 s’esvaeix. Això exaspera més el govern de Rajoy que voldria veure una Catalunya rebel i detractora per aplicar-li dràsticament  la regulació i control directe dels drets autonòmics. La unilateralitat  sobiranista sembla, doncs, mala consellera, d’entrada, malgrat la temptació d’ERC. Trepitjar en fals amb una DUI, induiria al possible fracàs  de les urnes i a l’autocondemna de més dependència. Si l’independentisme és una llavor arrelada en la societat catalana global, el temps serà la millor prova de maduresa i fructificació. Les persones fan les lleis que canvien per voluntat democràtica en cada moment històric. Les eleccions plebiscitàries faran justícia i passaran factura a un estat espanyol intransigent i transitori. Està disposat el TC a exhibir la seva parcialitat a Europa contra una població de set milions? Vol afegir una resolució adversa més a la llistà de sentències contra Catalunya? Així no es guanyaran la credibilitat dels catalans com demostra la història.
Ramon Mas Sanglas – 16/8/2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada