Els extrems es toquen

El ratolí no sempre és caçat pel gat. L'astúcia no és privilegi del més gros. El 9-N és un esquer sobiranista que pot esdevenir la ratonera d'Espanya. Els paranys són reversibles moltes vegades.

Després de dos anys de marejar la perdiu, ¿tornarem al principi del camí del procés d'autodeterminació amb el pacte fiscal i reforma del finançament autonòmic? A tres setmanes del 9-N, amb garanties democràtiques bloquejades per votar, s’imposen unes eleccions plebiscitàries a curt termini (el 2014?) per diverses raons. Primera, la unitat dels partits pro consulta trontolla davant la suspensió cautelar del TC de la llei catalana i la convocatòria. Segona, la inseguretat ciutadana està creixent per les amenaces, la mateixa incertesa del govern català i la llibertat de vot de dos partits compromesos. La baixa participació és un risc greu. Tercera, un resultat aigualit o negatiu seria contraproduent, l’objectiu principal del govern central. No pot gaudir de tal satisfacció. Quarta, les propostes del PPC i C'S d’un sistema financer català més equànime serà la palanca per abastar vots indecisos que cal contrarestar amb un programa sobiranista únic de màxims, no solament econòmics. Cinquena, la brama popular cap a l'independentisme exigeix fets envers un catalanisme garantit. Necessàriament amb l'escissió territorial? Un simulacre de consulta o el traspàs de la votació als ajuntaments seria un fracàs de la Generalitat. Plantar cara a una suspensió -malgrat injusta-  és acatar-la als ulls del món i obligar votar als detractors de la democràcia en comicis vinculants. No s’anul·la el joc, és un canvi de portaria. El pols de la força està en la unitat del poble i dels  convocants, no en la prohibició judicial polititzada. Aquest és el final de trajecte per a uns i altres. Quin tribunal  revocarà  unes eleccions autonòmiques convocades en la legalitat constitucional?

La consulta 9-N, sense restar-li importància, no deixa de ser un espot publicitari del sobiranisme. Per això el segresten amb la intimidació jurídica manipulada com a referèndum quan és una simple consulta informativa. El canvi de calendari i d’estratègia no mata la convicció interna que aflorarà en unes eleccions inapel·lables. Es tracta d’agafar la drecera amb dos condicionants imprescindibles: un programa sobiranista comú o paral·lel i la formació d’un govern de coalició amb majoria sobrada. Si els sis grups signants pel dret a decidir van a la deriva per interessos partidistes, l’adversari (PPC i C’S més UPyD, PSC espanyolistes, dissidents UD i Podemos) té el partit guanyat. Realment CDC i ICV tenen vocació independentista? De no ser així, quina alternativa ofereixen? ERC i CUP poden afrontar el repte d’una Catalunya republicana sols? El PSC continuarà als llimbs? Si el mapa polític català rep reforços espanyolistes i perd diputats que van pujar al carro de la consulta, la societat mobilitzada, ¿amb quina esma anirà a les urnes? Si la foto amb vestit de decidir aplegava dos terços dels Parlament, ¿què els farà desdir d’unes eleccions vinculants inevitables més d’hora que tard? És l’única porta de sortida. No estan preparats? Covardia o egoisme? Si així fora, tindríem doble problema: el de casa i el de l’Estat. El futur del territori, ara, està més en mans dels seus líders polítics que dels votants. Uns comicis definitius han de ressituar Catalunya i Espanya en un marc territorial, fiscal i financer diferents. S’ha acabat el cafè de tothom a costa dels mateixos. Catalunya està cridada a inaugurar la segona transició o ser un Estat.

La prepotència de Rajoy i el laberint que ha creat la cadena dels seus “no” serà històric i tindrà un preu molt alt, si els catalans decideixen no anar-se’n. Com més tenallats siguin els pressupostos estatals envers Catalunya més raons per fugir d’una pressió fiscal asfixiant. Els extrems antagònics es toquen: escanyar qui més t’ajuda. Irònicament, per què l’estimo. Haurà valgut la pena arribar als límits de les urnes per fer efectiu un diàleg impossible. Renunciar una consulta no referendària a canvi d’unes eleccions formals i vinculants és ficar tota Espanya –els partits del “no” crònic- a decidir obligatòriament el futur de Catalunya que han negat en nom de la Constitució. Qui haurà caçat a qui? Els polítics són part del poble que haurien de servir, no amos del ciutadà que els vota.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 12/10/2014