Claredat de conceptes i llibertat de vot no estan renyits si van acompanyats de solucions factibles. Que la unió fa la força quedarà demostrat abans del 9-N, i també el contrari.
La proximitat del 9-N
i l’assetjament de Madrid fan aflorar el grau sobiranista de cada grup polític.
Es garbella el gra de la palla envers un independentisme realista. El mirall de
sis partits units aparentment s’esquerdissa.
Era una imatge fictícia o un engany democràtic? ICV-EUiA i UD han donat
llibertat de vot a la seva militància en la segona pregunta. És més lloable que
la imposició del PPC-C´s pel “no” o de
CD-ERC-CUP pel “sí-sí”? Està fent
llenya el castell 9-N amb l’increment d’indecisos? El quid de la qüestió no és la
llibertat de vot sinó la manca d’alternatives creïbles i factibles d’aquests
dos partits. És d’agrair la claredat d’un sector del PSC a favor d’un
federalisme espanyolista, malgrat ningú sap què és. On és el seu llibre blanc?
Somiar és gratis. Però, l’esquerra ecosocialista i els socis dels convergents,
¿quina sortida digna ofereixen a una Catalunya reprimida 300 anys? ¿No els
impacta el clam popular repetitiu i un Estatut castrat per salvar el
centralisme continuista? Confien en la promesa del diàleg de Rajoy? Els
precedents del fenomen escocès d’última hora són més que improbables: la
tercera via d’un plat calent de llenties aigualides –sense xoriço ibèric ni
botifarra catalana- per acontentar estómacs i no perdre el rosegó de pa. Es pot
comprar la indignació d’un poble tan fàcilment? Només existeix el sobiranisme
de convicció, no de conveniència, amb totes les conseqüències. ¿Tornaran les
aigües crescudes al seu llit polític de fa dos anys o es mantindrà el nivell actual
de compromís fins l’objectiu final en una gamma de colors semblants?
El 9-N no és cap final
de trajecte. És una estació d’abastiment de combustible. La fita és aconseguir
l’Estat Català (EC) quan la majoria ciutadana ho demani formalment a través de
les urnes. Si l’opció del Sí-Sí
esdevé guanyadora, aleshores començarà l’autèntic repte polític i jurídic de la
negociació amb Espanya –i Europa- per donar cos la nova república de l’EC. La
prova de foc del partidisme català rau en les eleccions parlamentaries, siguin
o no anticipades. La clau imprescindible serà la unitat programàtica i la perseverança
dels partits conjurats en dur a terme la consulta 9-N i l’efervescència
sostinguda del poble. Ara vivim un desafiament democràtic pacífic per complir
la voluntat popular i parlamentària. Quan arribin els comicis s’imposaran les
renúncies de sigles partidistes. No es tracta d’immolar sentiments interns
històrics ni de trair el pensament diferenciador dels seus fundadors, sinó
d’oferir el millor servei a la República Catalana per afrontar la visceralitat del
regne d’Espanya contra la rescissió. No és una quimera parlar de govern de
concentració si neix d’un projecte electoral unitari, regenerat i regenerador.
Són molts els tentacles
que s’aferren al dubte de ser català o català i espanyol alhora en una població
no autòctona superior al 50%. Una dicotomia absurda, quan tots som europeus,
compartim territori i municipis, amb alcaldies enllaçades per una mateixa causa:
la prosperitat del país amb millors pressupostos. Fer passar un poble per
l’adreçador jurídic, quan la solució és merament política, agreujarà el
conflicte quant més es posposi.
Ramon Mas Sanglas –
Sta. Eugènia de Berga, 7/10/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada