Pronòstics i càbales

Torna la calma política, aparentment. No vol dir bonança òptima. Els polítics han rebut un seriós avís del poble. Vergonyosa la seva actitud egoista.

Entre les incerteses de la vida el futur polític n’és una per la variabilitat dels personatges i les tendències interessades dels partits en cada moviment electoral. La calculadora és el seu instrument habitual, malauradament. Després, els sondejos i l’opinió crítica de la societat que passa factura dels encerts i pífies. Política és estabilitat. Si trontolla el poble els ha de llegir la cartilla dels seus deures sense apropiar-se drets. El condicionant de la unitat ara és crucial. S’imposa la renúncia ideològica pel bé comú i fer pinya amb el clam popular. Sembla que el quan està força delimitat. Falta definir el què i el com d’aquest futur sobiranista català. El vaivé polític que viu Catalunya ja no està únicament en mans dels líders. És captiu dels votants 9N en primera instància –marcarà tendència- i de la campanya electoral plebiscitària abans de tres mesos. La primera volta o “primàries” del novembre serà el trampolí i assaig per decantar el vot indecís, malgrat el valor no vinculant. Queden tres setmanes decisives per afinar estratègies, rectificar situacions precàries municipals i sobretot, refer el gerro trencat de porcellana, en la mesura dels possibles. Un encàrrec explícit que han rebut els polítics de la societat civil. De no donar-se pot saltar pels aires el procés ben aviat. És l’hora de la unió i de les travesses, dels desitjos i les realitats.

La fractura de la unitat parlamentària pel dret a decidir i del primer model 9N farà minvar la participació prevista al voltant del 75%. Els mals auguris pronostiquen una davallada de 10 punts. Sobre aquesta base podríem fer mil càbales estimatives del segon 9N: 56% de Sí/Sí, 37% Sí/No, 7% de No, tenint en compte que PPC i C’S no faran campanya, directament. Uns resultats positius que donarien ales a unes plebiscitàries independentistes. Tot seguit vindrà el quid més problemàtic centrat en tres vessants: les llistes amb un programa unitari o dispers, la força de l’adversari (unit amb tota seguretat) i la tercera via o oferta de Rajoy, inevitable. Aquest tercer bloc (amb UDC i un sector del PSC) faria canviar de bàndol alguns conversos sobiranistes si la temptació fora forta. (“Más vale pájaro en mano...”). El risc del desconegut té un preu. En definitiva, que tornem als principis negociadors fallits de la Moncloa, indirectament, però, amb el veredicte de les urnes, no dels polítics ni dels tribunals.

Espanya farà mans i mànigues perquè Catalunya no es despengi amb un govern independentista de coalició. El rosari d’obstacles tot just comença. La batalla a favor del No tindrà ressò en tot el regne d’Espanya amb els greuges comparatius autonòmics que es derivin d’una hipotètica millora dels catalans. El govern espanyol es veurà involucrat –malgrat un sempitern no a tot- en la dinàmica del procés català a l’escocesa, amb l’esperança del mateix resultat negatiu. Es pot girar la truita de l’independentisme que pinten eufòricament els promotors? Lluny del meu desig, és una possibilitat de les voluntats –no l’atzar-, com el camí intermedi, un reformisme autonòmic espanyol. Anar a pitjor és poc probable. La independència és un bé preuat difícil d’abastar entre tots. De ser fàcil o Catalunya un destorb per a Espanya faria anys que seríem un Estat europeu. Els factors econòmics, fiscals i de mercat són rellevants, però, les persones i els sentiments també s’han d’avaluar per no fracturar la convivència catalana. En gran mesura dependrà de la negociació bilateral i de l’entesa pacífica recíproca. Una vegada més la voluntat política s’haurà de sobreposar a l’immobilisme legalista i donar fe a les urnes, per bé d’uns i a contracor d’altres. És el joc de la democràcia en estat pur.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/10/2014
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/la-unitat-politica-catalana-ara-es-crucial-74547