Falsa unitat i al·lèrgia electoral

Qui compra un gerro apedaçat? Qui creu en uns polítics barallats i egoistes? La societat civil catalana s'ha quedat orfe políticament? No oblidem, el poder està en mans del ciutadà, ara i sempre.

És d'agrair l'esforç d'Artur Mas per dissimular la trencadissa amb l’eufemisme d'esquerda recuperable. El poble no es mereix tal frustració. Però, president, no s'enganyi. L'adversari també el té dins de casa. Al tren pel dret a decidir hi van pujar intrusos polítics sense bitllet sobiranista: UDC i ICV. A la primera ensopegada han decidit baixar trencant un consens aparent. No porten l'ànima del catalanisme cap dels dos. Punt final al joc de la Puta i la Ramoneta i a la  pesca ecosocialista en aigües veïnes. Han viatjat d'incògnit, infiltrats, per no alinear-se amb els col·legues fidels al carro espanyolista. Es confirma, novament, que cap partit pot servir dos senyors alhora, Catalunya i Espanya. Però, la falsa unitat ha saltat pels aires, també, per l'excés de zel independentista (ERC i CUP) i la imprudència no continguda. Si el mesuró mínim per fer la consulta 9N original -amb garanties democràtiques- era la legalitat catalana s’imposava un canvi d'estratègia sense aquests requisits abans de prendre mal. El culpable directe del naufragi col·lectiu hauria estat el capità, la tripulació en segon terme. Hi havia segones males intencions, tal vegada?

La diàspora política és llastimosa. Cada partit ha decidit buscar-se la vida i salvar la cadira oblidant-se d’un poble àvid de nova terra promesa. Trista imatge, la descomposició política de líders i partits. Final de cicle polític català? On està la regeneració que els omple la boca? No volen eleccions anticipades, ni programa unitari, ni govern de concentració. Estan lliurant les armes a l'adversari interior i exterior, satisfet de la desfeta i del tren buit sense col·lisió. Si cap partit és de fiar urgeix trobar lideratges de la societat civil. Juristes i economistes, tecnòcrates qualificats i valents que vulguin dirigir el projecte sobiranista al costat d’una joventut política renovada, il·lusionada i competent. Els votants no volen més polítics de calculadora, equilibristes d’escons i de promesa fàcil. Ens cal governants vocacionals i tecnocràcia democràtica, no a dit.

L’enquesta 9N era i és un termòmetre informatiu d’unes eleccions ineludibles que encaminin el futur de Catalunya, el final de trajecte. La societat catalana està divorciada de les institucions que els governants estatals es neguen actualitzar. Catalunya ha transmès el missatge de reformar Espanya des de l’autonomia, amb secessió o renovació integral, no un vernissatge. L’aposta catalana per un canvi d’estatus, sense marxa enrere, no trobarà sortida amb pedaços jurídics, la pastanaga inabastable i menys a bastonades. La legalitat segrestada exigeix l’alternativa vàlida i universal de les eleccions. Per què s’hi neguen els partits? La declaració unilateral d’independència seria l’estavellament als ulls d’Europa sense passar per les urnes. Els països civilitzats no funcionen per la rauxa dels dirigents ni dels tribunals. Després del 9N esperem es desencalli el contenciós seguint la via escocesa o quebequesa del SÍ/NO electoral. La victòria serà pel bloc polític més unit. Mirant l’escenari s’entén l’al·lèrgia dels partits sobiranistes a passar pel sedàs d’uns comicis. Queda un bri d’esperança pel retrobament de CDC-ERC-CUP i dissidents catalanistes del PSC? Si l’Espanya monolítica no ha entrat en la cultura del diàleg, que les urnes posin cadascú al seu lloc amb totes les conseqüències.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 15/10/2014