La independència amb vots o escons

Coneixem la mecànica electoral autonòmica per repartir-se l'arc parlamentari, però,¿com expressar el desig d'independència o no en la papereta si els programes de cada partit no tenen caràcter plebiscitari jurídicament?

Com es farà el recompte de les paperetes el 27-S per saber si la majoria d'electors opten o no per un nou Estat Català? Si no són plebiscitàries jurídicament amb un Sí/No a la independència, les candidatures participants estan cridades a repartir-se l'arc parlamentari  habitual sense més diferències. Si la majoria popular es decantés pel sobiranisme tampoc esdevindrien plebiscitàries de facto sense un programa explícit de secessió guanyador. El galimaties de tot plegat, la dispersió de llistes i la falta d'una llei exprés que els mateixos competidors polítics han estat incapaços d'acordar en 37 anys de democràcia. És l’única autonomia sense reciclatge electoral. Paradoxalment, es lluita per un Estat propi i no han elaborat l'eina jurídica bàsica i més adient -al seu abast- per aconseguir-ho. Anirem a les urnes el 27-S sota els auspicis de la llei electoral espanyola de la transició. L'egocentrisme partidista en cada graner intocable de vots territorials ha pogut més que l'interès unitari reclamat pel país. ¿Amb quina honradesa i honorabilitat política faran campanya d'una Catalunya nova i unida quan ells mateixos la presenten fraccionada per conservar les cadires parlamentàries? Compaginar un Parlament autonòmic i la votació expressa d'una nació independent o no, amb un sistema electoral clàssic, tindrà escassa validesa al món sense un referèndum explícit posterior, fins ara prohibitiu. Sabem que uns hipotètics canvis constitucionals més permissius al dret a decidir amb un govern nacional més flexible, els catalans passaran pel sedàs dels espanyols per aprovar la reforma. El suspens a tota segregació està garantit. L'última oportunitat -palesa per Artur Mas en més d'una ocasió- és el 27-S amb llista independentista i unificada de país i la ratificació posterior de la constitució catalana, en un supòsit victoriós. La desfeta del dret a decidir del 9N i la deriva amb la fragmentació de candidatures electorals han esmicolat el cavall troià que els catalans tenien en el bell mig del regne d’Espanya , irreductible per la mateixa Constitució actual. El pecat d’orgull partidista i la manca de voluntat política pel consens intern - els mateixos errors que Catalunya acusa Espanya- seran els responsables d'un èxit minse o del fracàs del 27-S. Tan difícil és admetre i esmenar els mateixos equívocs que  fàcilment visibles  en els altres? Falla la pròpia convicció de servei i la feblesa democràtica per no saber escoltar el poble amb fets.

Abans d'anar a votar hem de conèixer el valor del nostre vot i com es computarà: només per configurar l'hemicicle dels 135 diputats o per decidir la secessió. No es pot jugar amb les intencionalitats polítiques desconegudes, interessades, versàtils o polivalents i el dret sagrat de cada vot ciutadà envers un futur decisiu. Han de mullar-se tots a temps, polítics sobiranistes i espanyolistes, perquè els indecisos no tinguin cap refugi. S'han de poder comptabilitzar vots i escons. El sistema democràtic es basa en les majories de vots, no de llistes més votades. Un vot una persona en cada racó geogràfic. La fórmula ha de compatibilitzar els dos recomptes en funció de la circumscripció regional vigent per formar el Parlament, i el nombre de vots favorables i contraris a la independència. Hi ha models europeus. El mal repartiment demogràfic no és excusa per barrejar-hi interessos de partit. La transparència del mètode emprat no pot crear frustracions ni ombres de dubte en els resultats. ¿Fins quan els catalans no disposarem de la mecànica electoral per interpretar adequadament els programes de cada coalició a falta d'un full de ruta únic, clar i compromès per votar en consciència?

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 17/4/2015