Vull i no puc votar la independència

Els moments baixos del globus sobiranista necessita una empenta per remuntar la mútua confiança entre  partits i el poble. Queden cinc mesos per madurar decisions importants.

No poder votar per impediment espanyol és intolerable. Pels desencontres entre polítics catalans, inqualificable. En les eleccions del 27-S  triarem 135 diputats del Parlament. Al mateix temps, el sobiranisme polític de CDC i ERC vol que les urnes reconeguin formalment la independència de Catalunya si les candidatures impulsores del procés superen el 50% d'escons. És a dir, que el poble converteixi de facto en plebiscit unes eleccions autonòmiques. Parlem de dos menús diferents. El nombre d'escons no determina la voluntat popular de separar-se o no d'Espanya. En segon lloc, els continguts dels plats sobiranistes principals (convergent i republicà) no són idèntics, malgrat una etiqueta comuna i la mateixa denominació d'origen. Concorren en llistes pròpies i separades. No combreguen de la uniformitat sobiranista i m'obliguen excloure com a votant una opció forçosament, i terceres. Quina és la millor pel país quan totes busquen, teòricament, el mateix? Per què no comparteixen menú en la mateixa taula i bitllet com a companys del mateix viatge? Volen presentar al món una Catalunya des del bipartidisme de la confrontació a l'estil espanyol? Triar el millor pare o mare i govern de casa nostra no ha de provocar la divisió del poble. Vull votar un sol full de ruta sense fissures de paternitats. El meu dubte s’esvairà per força si s’obstinen en marcar distàncies i desconfiança recíproca. Sempre em queda -lamentablement- el racó de l'escó en blanc, ben diferent de l'abstencionista per covardia o por, passotisme o ignorància. No puc votar l'ambició d'una escalada partidista, ni lliurar el vot a l’atzar. Sou independentistes de nom o de fets? Actueu en conseqüència al costat del poble per engendrar un Estat Català fort i digne. Prou de partidisme competitiu i deslleial.

Si la llista única és un dret del votant, també ho és el disposar de la llei electoral més idònia i justa per proclamar la República Catalana amb un sistema desbloquejat, més enllà del vot territorial egocèntric i de vol gallinaci. La maquinària electoral vigent permet triar representants més afins al seu programa. Cada coalició ens parlarà dels avantatges i inconvenients de la secessió, però el votant no podrà manifestar explícitament la voluntat de quedar-se o sortir d'Espanya. El caràcter plebiscitari -jurídicament discutible- del Sí/No a la independència quedarà ocult. Inexistent al ulls del món i d'Espanya. Si la legislació catalana s'adaptés a la circumstància excepcional que viu no tindríem el dilema de la validesa interpretativa del vot, menys encara amb llista unitària de país. L'immobilisme egoista i crònic de la Cambra -d'unionistes i sobiranistes- està matant la democràcia. La solució és recuperar el paraigua gros del dret a decidir anterior el 9N per revitalitzar el procés. Amb la negativitat política permanent un poble no avança, socarrima esperances i fa el ridícul. L'escrutini de vots del 27-S tindrà un valor estadístic i parlamentari, solament,  si no es vincula a un referèndum oficial pactat. Les heroïcitats de les declaracions unilaterals estan desaparegudes i sense cap majoria. Queda feina pendent al Parlament i sobretot pedagogia partidista per canviar el xip i redirigir el rumb. Mentre la meta sigui el lideratge de la candidatura més votada al marge d'un govern de concentració, el sobiranisme ja pot avisar l'enterrador. Només pujarà el suflé de l'autodeterminació amb la unitat política, única divisa que cotitzarà vots a l'alça.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 24/4/2015