En cada pas del sobiranisme hi voldríem més unitat a casa nostra. Sembla que es va donant a comptagotes malgrat els entrebancs espanyols cada dia més disparatats.
El
menyspreu i l'amenaça són dos camins equivocats per aconseguir objectius
compartits i fer desdir l'adversari de les seves aspiracions legítimes. El
sobiranisme català reclamat per un gran sector social no pot ser combatut amb
l'imperi de la llei, mai eterna, i contra la voluntat democràtica. El debat de
les prioritats i dels drets, diferents i contraposats entre Catalunya i Espanya
està bloquejat per un mur constitucional que cal enderrocar per esquivar la
unilateralitat, l’últim recurs. En espera d'un govern tripartit,
PP-PSOE-PODEMOS, que accedeixi al canvi de la Carta Magna, el rumb de la
intransigència sobiranista històrica es podrà estovar, però, mai diluir-se. Si
el redactat contemplés l'opció segregacionista de Catalunya o del País Basc
sotmesa a un referèndum nacional, ¿quina seria la resposta espanyolista
majoritària? Es òbvia. Ningú vol desprendre's dels motors impulsors del país.
La gran curiositat seria conèixer els perquès del "no" de cada
espanyol a l'autodeterminació universal dels pobles. ¿Amb quina legitimitat
poden retenir i sotmetre una majoria autonòmica que reclama l'alliberació
d'unes condicions nefastes d'un sistema exhaurit? El referèndum hauria de
complementar-se amb uns ítems concisos justificatius del "no": raons
d'història secular, necessitat recíproca de mercat, no perdre l’ajut solidari,
economia simètrica,... Si Espanya tant necessita dels catalans per què són
criticats i castigats econòmicament? La lògica seria d'agraïment per marxar.
Les diferències culturals i lingüístiques són riqueses territorials pròpies i
intocables. Quina és la mare de les raons que acontenti tothom amb el màxim de
beneficis i la mínima regressió mútua?
El
temps posa les persones i les ambicions al seu lloc. Les presses de fa mig any
per fer eleccions han desaparegut. La immediatesa per proclamar la
independència unilateral ha perdut la flaire d'immaduresa. Aquesta serenor
política que sembla recuperar-se amb nous passos sobiranistes més
unitaris-malgrat reticències del passat- posa en evidència que el procés cap a
un Estat propi no és un rampell esporàdic. Es consoliden les conviccions
arrelades. Segons el nou acord polític del referèndum independentista definitiu
18 mesos després del 27-S, en el
supòsit del Sí guanyador, és la
solució política més assenyada als ulls del món democràtic. El temps donat als
indecisos, als detractors negats a tot pacte civilitzat i als convençuts de
l'èxode, ajudaran prendre una determinació ferma i encertada per les dues
parts. Tots volen tenir raó. La raó per marxar i la raó per impedir-ho. Tots
els catalans voldrien saber-les per votar la decisió final sense recança ni por
a errar, sense trencar relacions de veïnatge i amb Europa. Les urnes decidiran
les autèntiques raons intel·ligents dels votants fruit d'una informació transparent
i honesta. Prou de jugar amb la democràcia i amb els colors del partidisme
plural. Anar al precipici del sobiranisme que profetitza el bipartidisme
espanyol és negar tota alternativa a un nou estatus. Un bon polític proposa,
transacciona i sobretot escolta. L'escenari de la dispersió i l'oposició
sistemàtica és una irresponsabilitat política greu. Els pobles caminen i el seu
futur mai és estàtic. L'avui porta el demà. Només el poder pur i dur paralitza
i és garantia del caos quan gira l'esquena a l’autèntic poder del poble.
Ramon
Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 6/4/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada