Trilers i depredadors polítics

Si governar bé és tot un art, formar govern sembla una tragèdia. Fallen les urnes, el sistema, els intermediaris, els actors o els guions? L'espectacle quedarà sense públic si el teló s'abaixa definitivament.

 

“Homo homini lupus est” (L’home és un llop per a l’home). Al·locució d’origen romà popularitzada pel filòsof anglès Thomas Hobbes el s. XVII. Analitzant l’evolució de l’espècie humana des del primitivisme com un animal racional -qüestionat a vegades-,  és innegable l’instint de supervivència per l'agressivitat individual i grupal que traspua. Els enginys de lluita són invents de l'home des de la descoberta ancestral del foc. Som éssers carnívors a la defensiva per naturalesa, marquem  territori i propietat dels béns des que naixem. És la socialització i l’educació compartida que poleix els sentiments i les conductes més rabiosament egocèntriques. Les ideologies diversifiquen la raça humana en múltiples branques a l´hora de pensar, decidir i actuar. Avui vivim  comportaments terroristes inexplicables. Responen, també, a l’esperit animal cavernícola inherent a més del sectarisme religiós malaltís o radical. Els gens no canvien, es modulen o perverteixen com la matèria que es transforma, però, no es destrueix.

On vull anar parar? A l’actuació dels governants, evidentment. Manar, imposar als altres, és un atribut humà de superioritat, d'autocomplaença i d'inseguretat al mateix temps. El campus polític no és cap excepció. Els clans del partidisme es declaren rivals recíprocament per exigència del sistema cada vegada més plural. Per què apareixen tantes sigles polítiques noves? La diversificació d’idees  retroalimenta la confrontació per conquerir parcel·les de poder a costa del vassallatge popular. Forma part de la maquinària burocràtica i de l'engranatge democràtic de tota nació lliure. Ben cert, però, sota el paraigua proteccionista que s’han muntat els mateixos actors amb les eines legislatives estratègiques de pròpia fabricació. L'interès econòmic és el nucli i pinyó de tota la moviola política. Per què no han estat capaços durant 38 anys d’homogeneïtzar la interrelació partidista amb una llei electoral més racional, simple i menys competitiva? Perquè han preferit la pugna instintiva  per conservar el ring de la Moncloa o de la Generalitat amb tots els privilegis i la cohort  que envolta el castell de la governabilitat de l’Estat i l'autonomia catalana. Una nova aritmètica de vots els era desfavorable. Això sí, tot camuflat sota l’aparença del servei i l’amor patriòtic. De la reducció o la complexitat del partidisme no n’és responsable directe el votant com de l’estructura parlamentària, constitucional i monàrquica del país. Som súbdits obedients del viratge institucional, alhora que víctimes dels dirigents que refusem i paguem, paradoxalment. Cada cicle electoral aporta novetats i certes esperances. Ara patim un simulacre de canvi polític generacional post 20-D. L’enfrontament del bipartidisme (PP-PSOE) a l'esnobisme de C’s- Podemos i els seus satèl·lits regionals  ha paralitzat el govern espanyol per la combinatòria insuficient d'escons i les discrepàncies de programes irreconciliables. Dos elements que fomenten l'acarnissament, el xantatge i la desconfiança mútua lluny de l'avinença sota mínims. Ens fan apostar en la travessa aleatòria de les urnes mentre ells juguen al trilerisme partidista. Gallardegen durant la campanya fins l'insult  i s'amaguen quan han de moure la fitxa del compromís buscant la feblesa de l'adversari. Es palesa l'ambició desmesurada del poder tapada d'inseguretat. Reparteixen cadires i càrrecs sense ensenyar les cartes  al contrincant i subhasten els nostres vots sense escrúpols. La segona pel·lícula del 27-S en versió espanyola (20-D) està acabant la paciència del votant. La primera va ser monocolor amb un sol aspirant en litigi (Artur Mas). Ara es projecta en quatre dimensions, amb Catalunya a l'ull de l'huracà i dues dianes: la unitat nacional sense fissures o un referèndum acordat.  Fins quan serem objectes de manipulació i de  rifa colonial com les d'antuvi? Quin líder o coalició política tindrà la majoria convinguda per abanderar la llibertat dels pobles i el dret d'autodeterminació? Quan i com acabarà l’hostilitat dels tancs judicials (TC) encetada ja contra les votacions de la nova presidència (Puigdemont)? Moltes incògnites que només tenen resposta amb el llenguatge del diàleg referendat pel poble. El silenci i la incapacitat política estan condemnats al càstig vergonyós de segones eleccions. Les urnes no s'equivoquen, si els candidats aspirants i electes no enganyen.

Ramon Mas Sanglas - Sta. Eugènia de Berga, 26/1/2016