Un gir de 180 graus ha trastornat la política catalana per sis vots. Set milions i mig de catalans en mans d'un grup anti tot. La democràcia ha perdut el nord o el sistema gravitatori terrestre està canviant?
Després de tres mesos d'esperança
per activar un Parlament independentista,
s’ha trencat el fil de la il·lusió col·lectiva pel desacord intern de la CUP
amb el rebuig definitiu del candidat Artur Mas com a president. Sis ridículs vots de diferència
entre els cupaires antisistema han paralitzat
– no esmicolat- el procés engegat el
27-S amb el suport de 1.600.000 votants
de Junts pel Sí i un
munt d’entitats civils. Un vodevil grotesc i humiliant de la democràcia. Quin
futur parlamentari ens hauria deparat amb 10 diputats experts en vetar i sense
voler governar? En el fons, la frustració esdevindrà motiu de satisfacció per a
molts independentistes de soca-rel, que no volen estar en mans d’uns titelles
camuflats de l’espanyolisme, entossudit en trencar la sobirania d’un poble. La
CUP s’ha alineat amb el “no” del centralisme espanyol. Rebran el seu merescut. Unes
segones eleccions posarà a prova de ferro els catalans invictes, amb diferents candidats
o el mateix, per a qui aposto com a líder, fins la consumació de la República.
Un nou Estat no ha de batejar-se amb cap signe exprés d’esquerre, centre o
dreta. No ha de ser flagel·lat pel passat polític dubtós. Això és feina dels
jutjats i sense pietat, no de les urnes. Una nació feta Estat ha de néixer amb
la voluntat inequívoca de la llibertat majoritària triada pel poble, no manipulada
sota el xantatge o el mànec del pactisme. Definitivament, si els catalans volen
aquesta realitat, les urnes del secessionisme han de ser prou fermes i decisives superant el
51% en vots i escons. Ha arribat l´hora del catalanisme pur i dur, sense
miraments. Oblidem-nos en molts anys de noves temptatives i exploracions independentistes
a partir del 6 de març, probable data electoral. Refermar o enterrar el procés
amb totes les conseqüències ben conegudes i patides.
La nova campanya serà quasi bèl·lica,
ideològicament. Sense un govern espanyol constituït, -de moment- els cants de sirena seran diabòlics en pro del
referèndum i el federalisme socialista. Sabem de memòria les lletres de les
dues cançons. Un referèndum secundat per Podemos
a nivell nacional i En Comú Podem o Catalunya Sí que es Pot, en territori
català, portaran el segell de la unitat espanyola en el seu dret a decidir. La quadratura
del cercle, tot plegat. Sense un govern formal també quedarà descartada tota oferta temptadora per
als indecisos. En el revers de la mateixa moneda trobarem el guirigall del
PSOE-PSC dividits a nivell peninsular, amb la promesa d’una reforma constitucional immaterialitzada i
una Espanya federal buida, que mai s’han dignat explicar en la campanya 20-D. Dos mots són suficients per qualificar la
seva utopia política: igualtat entre tots els espanyols i economia territorial simètrica.
En què es diferencia del règim autonòmic actual caducat? És sobrer esmentar el
posicionament que adoptaran les forces unionistes de Ciutadans i PPC per cavar
la tomba de l’independentisme al costat dels seus homòlegs nacionals.
El gran o petit pastís a
repartir estarà entre Junts pels Sí, ERC i Democràcia i Llibertat o l’invent nominal que queda per idear per
tal d’agermanar la fe i l’esperança d’una Catalunya secular lluitadora. Quants cupaires
restaran fidels? Com a imprescindibles espero i desitjo que cap. La història és
pendular i repetitiva, a vegades. Que ho sigui molt a la llarga, en tot cas.
Ramon Mas Sanglas – Sta.
Eugènia de Berga, 4/1/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada