Referèndum, sí o sí

El futur govern d'Espanya no troba l'encaix entre els aspirants a la Moncloa. La pedra angular és el seu conflicte català que no volen treure del camí mitjançant un referèndum acordat i vinculant.

És la panacea i frontera del desenllaç del procés entre el continuisme espanyol  innovat  -no apedaçat- i la república d’un Estat català. Amb permís oficial d’Espanya o per lliure (DUI)? És la gran incògnita que impedeix formar el mosaic d’un govern post 20-D: el seu conflicte català. Els termes metafòrics o realistes de rupturisme, desconnexió, secessionisme, independència unilateral i segregació territorial grinyolen a l´oïda dels unionistes i dels suposats pactistes. Els intents de saber-se escoltar per cortesia entre partits i líders han estat nuls durant tres anys. La confrontació té dos murs infranquejables: la intransigència de la unitat espanyola sota l’imperi de la llei constitucional i la igualtat entre tots els espanyols, a excepció dels bascos i navarresos. La butxaca o concert econòmic és el llenguatge més primitiu d’entesa. Per què no s’exporta aquest model a les regions que el vulguin assumir, com a comú denominador d’eficiència? Massa tard per a molts catalans traïts o maltractats?

La reforma de reformes passa per donar veu al poble i obrir la portalada de l’autodeterminació. El vassallatge constitucional com a condicionant no deixarà desplegar les ales democràtiques mai. Un exemple de país inestable i convuls, és la incapacitat per formar govern. Cap jugada aritmètica encaixa o xoca per la ideologia i el full de ruta. Les fitxes del bàndol espanyolista – blanques o negres-  estan sobre el tauler dels tribunals, refugi de la covardia política. Són presoners de la pròpia gàbia legislativa, que no volen obrir, aferrats a la cadira exprés de 35 anys. Esgotats tots els laberints imaginables de consens, només queda el temut, maquiavèl·lic  i horripilant recurs de les urnes, sinònim de rendició a la democràcia real amb segones eleccions nacionals i el referèndum català, pedra angular del desencontre. O entrem en la dimensió democràtica europea o ens arrenglarem amb el Taiwan xinès, a les antípodes del Regne Unit respecte d’Escòcia. L’obligació de tot servidor públic, liberal o conservador, republicà o monàrquic, independentista o unionista és escoltar i acatar les reivindicacions, il·lustrar objectivament dels pros i contres de continuar plegats  o negociar la separació amigablement. Prou d’opacitats, amenaces i falses perspectives regeneradores, incoherents i vagues. Tan legal i noble és pregonar el SÍ d’una República catalana com el NO a la secessió, amb unes regles de joc nítides: 50% més un vot per al guanyador. El pes de les urnes no ha de recaure pensant únicament en els sentiments històrics, ideològics, cruels o agredolços del passat –tots legítims- sinó en les generacions que heretaran les conseqüències. Si el resultat exigeix noves estructures d’Estat s’hauran d’esborrar molts arquetips irrenunciables del centralisme com la hisenda única, recaptadora i repartidora. Mantenir l’eix dels serveis comuns –capitalitat, exèrcit, reialesa discutible, ambaixades i Cambra congressual, no significa menystenir altres competències legislatives i executives regionals amb total independència. El preu de no marxar suposa, també, molts costos i sacrificis per als unionistes. Hauran de compartir patrons de pluralitat parlamentària, diferents del tarannà autonòmic actual sotmès a la subsidiarietat. Prou de càstigs a la productivitat retallant inversions meritòries. Asimetria econòmica no és sinònim de desigualtat entre ciutadans, sinó de justícia, sense excloure el concepte de solidaritat limitada i justificada. Aquest canvi de xip, imprescindible per convèncer els catalans decidits a la desconnexió, imposaria canvis institucionals, estructurals, nou modus vivendi i una filosofia política més propera. En definitiva, una segona transició amb la instauració del món europeu actualitzat dins de casa. Hi ha voluntat política espanyola per guanyar el NO a l’independentisme en un referèndum vinculant mitjançant un reformisme de soca-rel sense enganys? Estarà prou preparat el poble votant per decidir el rumb definitiu quan arribi el dia D? El conflicte no morirà amb la negativa permanent. Amb la mateixa legitimitat de no voler pactar s’imposaria un referèndum unilateral en últim terme.

Els impulsors d’una República, tindran l’àrdua tasca de convèncer l’empresariat que una independència convinguda no divideix la societat ni minva els poders econòmics. Els farà més lliures i plurals –potser complementaris- en dos mercats veïns. Ara tenen el vent poc favorable al canvi, perquè l’estament polític conservador ha plantejat la segregació com un sectarisme i terror, a esquena de les urnes. Aquí rau la por d’Espanya i la negació a donar la veu al poble. És sectarista qui imposa i nega el diàleg. Si el referèndum esdevé una realitat formal i acordada la majoria d’emprenedors apostaran per un  nou Estat català europeu, consolidat i de progrés.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/1/2016