Pressupostos injustos del 2016

L'economia és el motor d'un país reflectit en els pressupostos anuals. L'eina administrativa principal és la recaptació directa dels impostos de la ciutadania amb una hisenda pròpia. Fins quan la dependència del centralisme?

Els pressupostos del 2016 seran “injustos” segons el vicepresident econòmic Junqueras perquè dels 24 mil milions directes que recapta Madrid dels catalans en retornen 20. Els quatre restants es destinen a les regions més deficitàries en virtut de la igualtat entre tots els espanyols (art. 2 de la Constitució). Fins els 11 mil milions de que parlen les balances fiscals, d’on desapareixen? El principi d’ordinalitat obligatori per llei, -cap autonomia rebrà menys del que paga-, ha mort.  El dèficit català s’ha de nodrir dels propis impostos interns quan no són impugnats pel Tribunal Constitucional com el copagament sanitari, la contaminació industrial i aèria, els dipòsits bancaris, l’impost energètic. Del total que retorna a Catalunya, el 80% es destina a educació, sanitat i al tercer sector. Com es poden atendre adequadament les altres 10 Conselleries, el funcionariat restant i el manteniment institucional? Què queda per expandir  l'economia catalana i fer front al deute del dèficit acumulat? No té sentit nous gravàmens autonòmics sobre el turisme, els petits estalvis de la classe mitjana, la contaminació dels cotxes vells i deixar lliure d’impostos els patrimonis importants i les grans herències. Mentre la solidaritat nacional sigui una rèmora per a una Catalunya dependent, les balances internes s’haurien de reequilibrar a costa dels més rics i dels beneficis desorbitats de les entitats energètiques i bancàries, provinents de la mateixa ciutadania, en gran mesura. Més de 200.000 ciutadans estan immersos en la misèria extrema. Caldrà crear un PER català per als altres 700.000 que toquen el llindar de la pobresa?

La dita metafòrica, “els catalans de les pedres en fan pans” és burlesca i ofensiva, tot i ser realitat. Ser titllat de creatiu i bon treballador és una honra i no un pecat històric, sense convertir-nos en burros de ningú. Tots els espanyols tenen dos braços, dues cames i un cervell. Qui rep ajut dels altres en podrien fer coques a més de pans. Cada regió ha de ser crítica amb la seva realitat laboral actual i passada. Catalunya té mitja població nouvinguda arreu d’Espanya i de fora. Ha estat sempre un poble integrador i d’acollida per principis i cultura, sense discriminacions. Els responsables regionals s’han qüestionat mai els motius de l’emigració dels seus habitants? Qui marxava fa unes dècades dels pobles i per què? No va ser la manca de recursos naturals sempre, sinó la injustícia entre les classes socials, la poca o nul·la inversió dels rics i la falta de reformes laborals productives per iniciativa dels polítics. El camp andalús i extremeny fa més d’un segle que encara espera la reestructuració agrària en contra dels terratinents intocables i mà dreta dels governants. Andalusia té 8,4 milions d’habitants, duplica en escreix l´extensió de Catalunya amb 250 km més de costa. Té ports marítims industrials i pesquers, turisme i sol a dojo, ciutats i centres d’interès atractius. Per què, doncs, la renda mitjana per càpita és tan baixa per encapçalar amb Extremadura la llista d’autonomies necessitades de solidaritat aliena? El PER no és cap solució, sinó una humiliació i empobriment per a qui el rep. És una mostra d’incapacitat política reformista i un llast per a les comunitats solidàries. A qui han donat comptes i què se n’han fet dels milions de tants anys d’aportació espanyola? Amb més recursos propis, els universitaris catalans ben formats que se’n van haurien trobat més possibilitats laborals aquí, per exemple.

Els pressupostos seran dolents perquè la Generalitat no té les eines legals per recol·lectar i elaborar els fruits de casa. En produeix sobradament, però els ha d’exportar i regalar a la força amb pèrdues. Aquí rau el full de ruta de la independència i tot el quid del procés sobiranista, que Espanya no ignora, però, que mai permetrà –civilitzadament- deixar perdre una vinya amb colons tan rendibles. El 1978 va tolerar l’escissió de la colònia basca i navarresa amb el concert econòmic sota pressions etarres. Un exemple encertat de progrés amb plena crisi amb un 12% d’atur tan sols. Qui dubte del model d’hisenda pròpia? Espanya no vol cometre un segon error perdent el motor de Catalunya. Els socialistes amb el somni federalista i els unionistes amb la bandera constitucional, ¿com pensen retenir més temps dos milions d’independentistes i dos milions més de contribuents que sense ser-ho, també paguen en excés i contra la seva voluntat? És el conflicte espanyol, no català.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 27/01/2016