De l’immobilisme polític a la innovació tecnològica (MWC)

Política i revolució tecnològica tenen poc en comú, científicament, però molt humanament. Haurien de ser servidors de les persones i no viure mai a costa d'elles de forma deslleial.

Dues categories diametralment oposades com el dia a la nit. Els polítics espanyols estan buscant les escaramusses més laberíntiques per formar un govern a mida, mentre a Barcelona, en una setmana de tecnologia digital puntera i mundial s’està presentant a la societat internacional els avenços més insospitats de mobilitat científica aplicada en el Mobile World Congress (MWC). El món dels humans camina a ritmes diferents segons els interessos particulars i la visió del futur. La ciència no té aturadors. Quanta més innovació, més progrés, més inversió i rendibilitat. La creativitat de l´home s’expandeix al servei de la humanitat sense fronteres. L’amo és la llibertat sense traves. És negociable, compartible i dinàmica.  La tecnologia no és un clan tancat com la ciència política, limitada a la ideologia corporativista del partit. La majoria dels polítics, aposentats en la seu d’un partidisme garantit per no perdre el poder governatiu i parlamentari, s’han ancorat en un estament –d’esquerres o dretes- aferrats al menor  canvi possible. Són estàtics per definició. On està l’originalitat creadora dels apòstols del servei públic? El cor de la demokratos grega? La conseqüència de tants anys d’immutabilitat és la corrupció més descontrolada i ferotge, integrada a l’ADN d’alguns després de tants anys d’impunitat sobre una administració intocable. Quan s´ha aixecat la llebre, el mutu espionatge entre partits ha creat la imperiosa necessitat de renovar entitats, coalicions polítiques i càrrecs. No per voluntarisme, sinó per imposició dels límits insuportables. La cultura de la dimissió és desconeguda a Espanya. La reacció de les generacions rebels contra un sistema turbulent i mafiós ha creat nous partits de soca-rel, com Podemos i Ciutadans, o ha fraccionat  les baronies sagrades del bipartidisme classista dels renovadors, aparentment agosarats.  

Espanya, en moments crítics de desgovern, viu una fase negociadora de lluita contra l’aritmètica dels resultats 20-D, els programes que intenten salvaguardar per no trair els votants i els principis de tolerància que les bases històriques o assembleàries del partit els permet pactar. S’acaba el temps. El setge de l’escac i mat és va restringint en perjudici d’unes segones eleccions fatídiques per a la majoria. El poble està fastiguejat de ser víctima i esquer d’uns magnats del poder. L’abstencionisme pot ser el guanyador quan les cartes d’un nou repartiment ja estan marcades. Si durant dos mesos l’egoisme ha estat el causant del desacord per formar govern, què hauria de canviar en una segona volta per a l’entesa? De promeses soles no en viu el ciutadà.  El referèndum sobre l’autodeterminació dels catalans ha estat la punta de llança que no han volgut sortejar. Dit altrament, la por a la democràcia europea a l’estil britànic s’ha imposat. Si aquest comú denominador universal no fos un excloent del pacte el PSOE estaria a la Moncloa amb Podemos i altres minories nacionalistes. L’immobilisme constitucional més paradoxal paralitza la governabilitat del país. Els socialistes que proposen una reforma federal impugnen la consulta de com fer-ho per no desmuntar la comoditat autonòmica de l’edifici en el qual s’han instal·lat. La segona transició no passa de simple somni, que els apropa al PP. Neguen a Catalunya l’oportunitat de ser consultada per evitar un possible fiasco nacional. De triomfar el NO, el separatisme faria mutis absolut. Què passaria de guanyar el SÍ a la secessió? Impensable. Per altra banda, com combrega el diàleg de que presumeix Pedro Sánchez -a diferència de Rajoy- amb el dret a decidir? La vella política espanyola està arrelada, malauradament, als poders mediàtics, al lobbisme i a l’Ibex 35. Els cadells que emergeixen en el si del mateix patriarcat mamen d’una herència consolidada. No faran canviar l’estatus substancial dels progenitors. Parlen de regeneració fundacional del PSOE, PP,CDC, UD. No ens enganyem. És un rentat superficial de noms, ni això a vegades. Es preserva intacte el moll de l’os amb el canvi epidèrmic d’ algunes males praxis i conductes del passat. El 40% dels diputats del Congrés repeteixen (132). Dels 218 que s’estrenen, la meitat pertanyen a Podemos i C’s que no tenien representació anterior. Amb la renovació de quasi dos terços els aires del Congrés haurien de ser diferents, amb l’afegitó que 194 tenen menys de 50 anys. Si no és així, no serà problema de persones, sinó del sistema anquilosat i de la maquinària partidista que no vol renovar la saba de les institucions ni les formes de fer bona política sense l’auxili directe o braç dret dels tribunals.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 22/2/2016