Pacte Nacional pel referèndum democràtic

El govern català i la moguda independentista ha posat la directa. Els fets que ens esperen  s'ho valen. Els mesos corren i el full de ruta no perdona. La pressió política i judicial s'ha d'administrar curosament per no errar.

La Cimera 23-D va proposar buscar a Espanya i al món la màxima complicitat per fer una consulta “legal, vinculant i efectiva”. El comitè executiu encarregat d’un Manifest presentarà el contingut a l’assemblea del Pacte Nacional l’1 de febrer. El 24 de gener el president Puigdemont, Jonqueres i Romeva van explicar a Brussel·les els eixos d’un referèndum català pactat amb l’Estat i en el marc europeu. Van explicar el periple històric de la resistència espanyola. Per això es demana l’aixopluc d’Europa com a part de la solució. El boicot del PP a la conferència va aconseguir l’efecte contrari –una vegada més- amb un ple a vessar. Van parlar de democràcia referendària, no d’independència, sota l’esperit del mateix Manifest. "No és més democràtic voler un referèndum que no voler-lo, però el que no és acceptable és amagar-se darrere un 'no' sense arguments". Això implicarà una campanya nacional combativa pels dos costats, no solament del 80% dels catalans que ho exigeixen. La gran transversalitat i pluralitat dels dos fronts -“sí” o “no” a la secessió- comptarà amb l’adhesió d’unes 4.000 entitats de tot color. De moment no s’han marcat dates, terminis ni la pregunta. La segona quinzena de setembre es manté ferma, prevista en el full de ruta. Amb tant rebombori dintre i fora de les fronteres espanyoles acabarà el govern de l’Estat presentant una oferta digna que satisfaci els indecisos per decantar-los cap a l’unionisme nacional? És evident que un referèndum pactat comptarà amb més participació que la modalitat unilateral in extremis. No esperem que Europa reconegui a priori la consulta vinculant. Està amatent als moviments polítics del govern i sobretot a la majoria democràtica popular. Una resposta àmpliament guanyadora del “sí” seria ratificada abans per Europa que per Espanya. Per aconseguir-ho en vuit mesos caldrà una pedagogia titànica dels partits i les entitats capdavanteres al costat dels tècnics de cada departament i conselleria.

Lluitar en el bàndol independentista no és cap moda ni un esnobisme. Fa cinc anys aquest col·lectiu no arribava el 20% de la ciutadania. Ara s’aproxima al 50%. El proselitisme s´ha fet tot sol? En gran mesura sí. Uns per convenciment propi, conseqüència de les pèssimes actuacions centralistes i del tracte injust envers Catalunya. Altres per obra i gràcia d’uns governants sense visió de futur, més obstinats per la judicialització i repressió que pel diàleg. La degeneració d’un sistema autonòmic erroni des del naixement ha fet créixer la mala llavor. Una societat creativa per naturalesa com la catalana no tolera les retallades inversores permanents quan no són de rebut. Per altra banda, els desencerts legislatius innombrables ens han dut fins aquí. Herrero de Miñón, conservador fins la medul·la, pare constitucionalista de prestigi internacional i detractor de tota secessió territorial, ens brinda  –per enèsima vegada- solucions lúcides per sortir d’aquest carreró.  “No caldria retocar  el model territorial ni la Constitució per solucionar el problema català, només es requereix un conveni entre partits”.  Reconeix l’equívoc de buscar la sortida en els tribunals, quan es qüestió merament política. L’origen fou el 1979 al multiplicar per 17 la singularitat de Catalunya. Es va agreujar novament amb el maltractament de la LOAPA i es va rematar amb l’Estatut trossejat i denunciat barroerament. Un cúmul d’errors encadenats, perquè la igualtat no existirà mai en un país plural en tots els àmbits. Som diferents per les llengües, cultura secular i economia. Cada comunitat autònoma és diferent i s’ha d’admetre en les reunions de presidents sense pretensions d’igualtat ni enveges. Si la zona del llevant necessita un corredor mediterrani per les seves mercaderies o més autopistes per la densitat de població, és un error implantar idèntics serveis en regions poc poblades del centre, igual que AVES o aeroports amb pocs viatgers. Tenir una identitat regional diferent no vol dir ser millor o pitjor, només desigual. No acceptar-ho  és buscar la conflictivitat per les dues parts. Reconèixer la peculiaritat catalana és redefinir la individualitat territorial plural. Sota aquests principis reals minvaria el fantasma de la dèria separatista i l’amenaça del referèndum unilateral. Per a Herrero de Miñón amb un nou estatut pactat, repetint l’experiència basca, només faria falta una mutació convencional del títol VIII de la Constitució. En definitiva, desfer un camí mal enginyat amb voluntat recíproca. Massa tard? La bola de l’independentisme ha crescut molt. Només es pot  aturar amb un referèndum amistós i una oferta generosa per a  la nació catalana reconeguda de forma democràtica i bilateral.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 25/1/2017