De la igualtat a la singularitat bilateral

L'operació diàleg amb Catalunya a l'estil Madrid va fallar en la conferència de presidents autonòmics. Puigdemont va complir la paraula de no anar-hi. Es perdé poca cosa:la foto. El tracte bilateral entre dos interlocutors requereix més que simples formes, exigeix parlar de tot.

La sisena conferència de presidents autonòmics -després de 5 anys d’oblit- va ser un formulisme protocol·lari una vegada més, llevat dels retrets mutus i la creació d'una comissió d'estudi sense calendari ni terminis. Si es resumeix en mantenir el mateix edifici autonòmic del segle passat  desplaçant simplement envans interiors sense tocar cap paret mestre, els presidents català i basc no van perdre’s cap esdeveniment històric. Només la foto. La mateixa del 1978 amb personatges diferents. El mateix escenari amb interessos uniformistes semblants. La immobilitat és la especialitat del bipartidisme espanyol, la poltrona del seguidisme. La gran excepcionalitat d’aleshores fou el concert basc arrencat de les files militars post franquistes amb la pressió etarra. Res de drets històrics dels “furs basco-navarresos”. Ara, Catalunya vol marcar territori exigint un tracte bilateral, és a dir, res de dependències colonialistes al regne d’Espanya. Res de supeditació fiscal impositiva com en temps immemorials dels feus castellans o dels regnes taifes. La radialitat viària de la capital de l’Estat no justifica cap vassallatge perifèric, econòmic ni fiscal. El privilegi constitucional de rebre la solidaritat d’uns no pressuposa el càstig del emprenedors a  pagar eternament. L’ invent del PER sureny de Felipe González per mitigar la plaga migratòria de la regió fou un fre a la necessitat reformista del camp andalús en mans d’uns pocs terratinents. Fou la gran singularitat andalusa negativa a canvi del vot comprat cada quatre anys. El “graner socialista andalús” té un cost fa dècades. Un segon pecat original de desigualtat nacional després del mal cafè autonòmic de la transició. On estan els impulsors del federalisme europeu i nord-americà com a substitut d’un autonomisme espanyol exhaurit?

L’harmonització fiscal no s’assoleix amb el transvasament interregional sistemàtic de diners o inversions de conveniència sinó amb la reestructuració interna fins el ple rendiment dels propis recursos humans i materials. Els estats federats i confederals són autònoms per definició, gairebé al cent per cent. Els lands alemanys rics no aporten més del 3,5% del seu PIB als més pobres, no el 8% que Catalunya traspassa sense cap retorn. La tendència progressista i natural de tota autonomia ha de ser la bilateralitat amb l’Estat, no la dependència pidolaire i subvencionada. Les aportacions regionals per sufragar les despeses del funcionariat estatal tampoc poden interferir en la fiscalitat centralitzadora de Madrid rebaixant impostos per atraure i deslocalitzar empreses  amb l’anomenat “dumping fiscal”. La peculiaritat d´una nació o regió rau en la seva independència econòmica sense perjudicar el veïnatge, per una banda, i en el desplegament absolut de tots els seus drets laborals, socials, jurídics i de seguretat, per una altra. Això no es cap competència deslleial. És un estímul excel·lent per a l’emprenedoria. L’exemple més patent, el País Basc i Navarra. El pacte fiscal o concert econòmic amb l’Estat central és el millor apropament al model federal. Per què tantes reticències a estendre’l arreu del país? El litigi Espanya-Catalunya hauria acabat fiscalment amb una reforma tributària: la regionalització o descentralització recaptatòria. La igualtat o simetria d’ingressos, inversions i despeses és utòpica, perquè el nivell de vida i la renda per càpita és desigual en cada província. La singularitat s’ha d’implantar com una característica de la diversitat hispànica. No ha de ser causa  d’enfrontament sinó d’enriquiment, dintre d’un marc de màxims i mínims, lluny del sotmetiment constitucional a l’uniformisme estructural. Però, malauradament, els gens del nacionalisme espanyol no són fàcilment mutables per naturalesa. S’ha comprovat en els darrers comicis electorals. Les crítiques populars més ferotges contra el PP no li resten vots. Preferim la seguretat d’allò conegut, malgrat que repel·lent, abans que el repte del mínim risc. Ens agafem a un clau ardent abans que llançar-nos al buit per por a caure en una piscina buida o només mig plena. Aquesta gran incògnita aplicada al referèndum, si arriba el cas, serà la incertesa més preocupant dels seu resultat final. Els desitjos no sempre esdevenen fets. L’esperança també es perd, malgrat l’adagi que diu ser l’última cosa. Catalunya fa anys que espera i demana canvis que no arribem. La nova era catalana anunciada per Puigdemont està en mans dels seus ciutadans, no dels governants encallats en el fangueig polític català, espanyol i europeu. El poder de les urnes solament és efectiu quan el votant veu la transparència i té garanties del seu full de ruta. La corrupció generalitzada –ni mencionada en la reunió dels presidents-és el major enemic de la confiança que els mateixos actors es resisteixen acceptar. D’aquí el gran descrèdit d’uns valors polítics ficticis perquè estan venent fum i no solucions.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 20/1/2017