Autogovern compartit o independència

El mes de febrer serà clau pel procés: judicis polítics, carta blanca als pressupostos, via lliure al referèndum sense ombres d'eleccions. Madrid continua amb el silenci de catacumba. El diàleg penjat a les beceroles. Ens caurà el diluvi de les malediccions tot d'una?

 

Són dues categories governamentals diferents: la primera supeditada a un estament superior, però lluny de l’autonomia fictícia actual i la segona amb estat propi. No sabem què és ser autònoms de veritat. Hem viscut manipulats des del 1979 sota un eufemisme i una falsa realitat de dependència per llei. La limitació ens ha dut a l’efervescència independentista per necessitat, per viure ideològicament i amb fets la sobirania del poder com a nació. Qui aspira a menys es contenta amb el gaudi de la governabilitat compartida a imatge aproximativa a un estat federal europeu. La incògnita és saber quin percentatge de catalans es conforma amb el que té o aspira un nou estatus. Només un referèndum ens traurà de dubtes. S’ha d’acabar el ser víctimes dels tribunals i titelles dels polítics. Si ningú és profeta en pròpia terra, les tres sentències taxatives del notari López Burniol queden a l’entredit: “no hi haurà referèndum de cap mena, ni independència, ni xoc de trens”. S’intenta evitar la tercera per assolir les altres dues. Quantes s’aconseguiran? Tampoc comparteixo el vaticini d’una societat catalana fracturada en dues meitats, malgrat el recolzament feble d’Europa. La divisió política fa anys que perdura. No és preocupant per la seva volatilitat. Tenim una població madura i una gran cohesió immigratòria gràcies a la immersió lingüística de 30 anys que valora la riquesa conquerida. Això no pressuposa fer oïdes sordes a un hipotètic oferiment de l’estat espanyol –desitjable pels més moderats-  en contrast a les presses per proclamar una república catalana el més aviat possible. Part de la ciutadania està desconcertada per aquest esmicolament partidista intern sense garanties d’estabilitat. Per si eren pocs, acaben de néixer “Lliures” a Girona (Fernández Teixidó) i “Un País en Comú” (Ada Colau). Han tingut una inspiració salvadora popular per donar un cop de mà o busquen un subterfugi econòmic en la política? Estem patint les turbulències o xantatge de la CUP cada sis mesos. Els pressupostos 2017 de 7.5 milions de catalans estan en mans de 10 diputats cupaires que sotmeten les decisions a les seves bases assembleàries. Un “sí” condicionat a un referèndum del seu gust ens farà ballar al so d’unes probables eleccions? No tots els culpables estan a Madrid. Les trencadisses dintre de casa són pitjors per l’afectació de la proximitat als votants. A títol de record: la deriva cas Pujol, corrupcions múltiples, les declaracions inoportunes de Santi Vidal, com a colofó.  Però, ningú ha guanyat cap partida unionista ni separatista, encara. Com diu el notari esmentat, “l’independentisme ha vingut per quedar-s’hi”. No sabem en quin grau, ni quan i com. La fermentació com més llarga millor el vi. Les conviccions d’uns i altres no es dilueixen fàcilment ni es poden enterrar. El morro  polític fort és el que impossibilita el diàleg i l’acord, no la llei, a qui carreguen el mort. La passivitat d’un govern espanyol per reconèixer els errors del passat amb Catalunya tindrà un major cost quant més sigui la demora. Si la tossuderia d’Espanya en negar un referèndum pactat pretén provocar eleccions prematures agreujarà el conflicte, a menys que siguin oficialment plebiscitàries (vinculants) i substitut d’una consulta dual: independentisme o autogovern. La segona alternativa inclouria forçosament la identitat catalana com a nació, agència tributària pròpia, topalls de solidaritat i un Senat territorial compartit. Tant López Burniol com Herrero de Miñón (pare constitucionalista) comparteixen que amb una disposició addicional es pot tancar el tema sense modificar la Constitució. Si el retorn a un marc polític autonòmic pur -àmpliament  beneficiós- pot suplir els trastorns d’un contenciós segregacionista dubtós i fatigant, quin percentatge de catalans optarien per una o altra solució? El referèndum és inevitable de totes maneres, agradi o no l’Estat, per sortir de l’atzucac i acabar la cursa. Volem un final feliç tots, menys deixar Catalunya amb el cul a l’aire d’un continuisme degeneratiu. Un “no” a l’escissió a canvi d’un “sí” a l’autogovern complaent per a una majoria simple, allunyaria el papus independentista unes dècades, almenys? Però, si fora a la inversa, acataria l’Estat la negociació democràtica sense rupturisme de veïnatge ni cataclismes? Tot està a les nostres mans i en el vot de les nostres voluntats.  No depèn dels polítics en última instància. Estem preparats i prou informats per afrontar el futur del país?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 31/1/2017