Miratges de la justícia

Creure i confiar en l'equitat d'una sola justícia hauria de ser la normalitat. Però, el ciutadà no és cec i té  criteris propis sobre els judicis que afecten els drets socials. Les sentències són prou ajustades i imparacials?

Un miratge és un fenomen òptic de refracció de la llum com un fals mirall que desvirtua la realitat. Una similitud aplicable a la justícia. Sense cap intencionalitat expressa de falsejar els professionals del món judicial poden veure’s temptats a dictaminar sentències esbiaixades sobre la culpabilitat del presumpte malfactor. Ras i clar, que la justícia no sigui igual per a tothom apart del tripijoc de l’indult. La riuada d’opinions arran del cas Noós destaca dos fets rellevants: la proximitat dels acusats a la reialesa i les penes condemnatòries dispars. Els greuges comparatius són inevitables. Es podria comprovar visitant presons del país i fer un estudi casuístic de cada reclús. El dret té moltes excepcionalitats i la xarxa judicial és complexa. Fiscals, jutges i advocats saben interaccionar amb mestratge i mà esquerra. Quan hi intervenen factors mediàtics, fàctics i polítics per afegidura la justícia deixa de ser cega, és a dir, neutral. Vull cenyir-me al delicte de la usurpació o subtracció de diners i béns públics sota el denominador de robatori o fur. Han canviat les conductes morals i les normes ètiques? Quan s’explicaven els 10 Manaments en la catequesi, qui pecava contra el setè –no robaràs-  i se’n penedia, per obtenir el perdó havia de restituir íntegrament la quantia robada directament o per mediació. Cert que la religió no és el codi penal. Tampoc, crec, s’hi oposi, i menys l’espanyol d’arrels cristianes. Estem en època de judicis de corrupció política molt diversa (Noós, Gürtel, Púnica, Bankia, Taula, Pretòria, Eres andalusos, etc) per malversació de cabdals públics, fraus, falsificacions, suborns. Sempre sobre l’eix monetari. Conegudes algunes resolucions condemnatòries la presó ha estat el primer destí. On està la prèvia devolució dels milers de milions furtats a l’erari de tots els ciutadans? La privació de llibertat és humiliant i dolorosa, però, suportable amb l’esperança de continuar vivint de la bicoca aconseguida un cop superats els anys d’engarjolament.  Per bona conducta sempre es redueixen. Permutar restitució pecuniària per privació de llibertat és tergiversar els valors. Els centres penitenciaris actuals no són cap Alcatraz. Disposen d’ instal·lacions còmodes, piscina, gimnàs, biblioteca per fer una carrera fins i tot. Si hisenda no perdona al petit defraudador que és perseguit amb recàrrecs (20%), per què el gran defraudador del fisc amb fortunes arreu del món se’n por lliurar? La presó ha de ser la segona alternativa si no torna tot el capital sostret més interessos, en efectiu o en patrimoni equivalent. L’empresonament directe ipso facto té sentit per als assassins, homicides, narcotraficants, delictes de violació i violència. Són perills públics i socials. Per a un lladre el càstig més punyent és haver de sobreviure en pitjors condicions que tenia abans. L’estigma de l’internament forçós és un mal menor que el temps esborra amb el consol “que me quiten lo bailado” i les arques plenes. La justícia de la restitució es deu a la societat i al contribuent que ha estat víctima d’un frau col·lectiu. A més, la reclusió penal té elevats costos de manteniment a càrrec del mateix ciutadà robat. Genèricament,” l’imperi de la llei” com a càstig és un eufemisme desafortunat. L’imperi com a domini o com a submissió és una esclavitud. La llei ens ha de fer lliures si l’autor que la redacta i l'aprova per majoria és el poble. La llei de la justícia és justa per redundància quan s’aplica per igual sense distinció de rang social, raça, creença i sexe. “L’ esposa tonta” que ignora les maniobres econòmiques i familiars del seu marit ja no existeix. Encara menys amb carrera universitària. On estan les feministes de la igualtat social en treball i salari? Davant la justícia no és equitativa la immunitat de presó perquè hagi de cuidar la família. Millor no  trepitjar-la, però, sí,  retornar fins l’últim euro i deixar de viure luxosament del botí que el marit reclús i sacrificat li deixa de per vida. Això són miratges injustificables de la justícia espanyola. No cal afegir-hi l’adjectiu “polititzada”, cada dia més evident. Un tema de gran calatge que fa més difícil la imparcialitat dels tribunals i la fiscalia. El codi penal tipifica els casos flagrants de mort amb la presó i una indemnització als afectats. Però, en malversacions públiques i sostraccions de quantitats esfereïdores es donen circumstàncies dubtoses que fan malpensar sobre la vara de mesurar única. Hi ha atenuants i agreujants que creen casuística específica fora dels cànons preestablerts i la jurisprudència actual. D’aquí que l’equanimitat del jutge no és absoluta sense pressuposar mala fe per principi.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 21/2/2017