Catalunya i els tres murs de Rajoy

L'intercanvi d'acusacions entre Madrid i Catalunya han pujat molt de to. Ara falta escoltar la veu dels tribunals pel cas 9N. Després es prendran les decisions polítiques de les dues bandes envers el referèndum i les represàlies pertinents.

S’ha posat de moda construir murs per aturar invasors indesitjables. Els parapets repressius són tan separadors com els físics perquè afecten la sensibilitat i els drets democràtics. La picabaralla Espanya-Catalunya té orígens llunyans i malauradament sense data de caducitat. Però, el temps no enterra els conflictes vius per més negatives i muralles que s’aixequin sobre el referèndum, una negociació i els tribunals. Tres murs de la Moncloa i del Congrés forjats amb el material de la farsa del “diàleg”, l’amenaça i la llei sui generis.  La determinació del 80% de catalans a celebrar un referèndum sobre “independència sí-no” està enfortint el CATexit malgrat el desconcert. A major resistència més entusiasme social i polític per avançar la consulta després d’uns pressupostos acceptats. També molts dubtes. A més pressió judicial contra els encausats 9N i la presidenta del Parlament més afebliment de la democràcia espanyola a nivell europeu. Com és possible tanta ineficàcia i més distanciament després d’una hipotètica proximitat amb el nomenament d’Enric Millo i un despatx per a la vicepresidenta a Barcelona en busca de l’entesa sí o sí? Falta el principal, voluntat política, i sobra el pitjor, rancúnia. L’orgull i la intolerància excaven  trinxeres i més assetjament. Si precinten escoles per impedir les urnes, mutilen l’autonomia i mobilitzen la policia – imatge i similitud de maquinària bèl·lica-  retornarem a l’Espanya predemocràtica. Quins mecanismes aplicarà l’Estat per evitar una consulta unilateral? Qui pot aturar un poble? Una situació ideològica combativa que em recorda l’emmurallament de la ciutat bíblica de Jericó. Jehovà diu a Josuè: “Tu i els teus guerrers doneu una volta a la ciutat durant sis dies. Porteu l’arca del pacte. Set sacerdots caminaran al davant de l’arca tocant els corns. Al setè dia donareu set voltes. A un toc llarg tothom cridarà i les muralles cauran”. El poble català després de la usurpació dels drets estatuaris legals del 2010 no ha parat de reivindicar massivament la restitució cada 11S. Els seus representants han reclamat arreu un pacte i un referèndum  per saber la voluntat  ciutadana. Potser no és la independència i és castigada a priori. Com saber-ho sense preguntar? Si no s’aconsegueix demolir les muralles per la legalitat constitucional (art. 150.2) es farà pel dret internacional que avala l’autodeterminació dels pobles amb els dos terços de sol·licitants. Podria camuflar-se el referèndum en unes eleccions plebiscitàries vinculants? El poder de la democràcia mai és violent ni coercitiu. Està preparada Espanya per a la desconnexió de Catalunya, si fora el cas? No cal, diuen, perquè la llei ens empara. Espanya i Catalunya circulen per dues vies paral·leles, però, en direcció contrària. Mai es trobaran per pactar. No hi haurà cap xoc, hi haurà una invasió, en tot cas. La realitat fora d’aquí és coneguda molt parcialment per les tertúlies anticatalanes. Ara bé, com ho veiem des de dintre? Una futura república té totes les estructures per fer el trànsit de la llei espanyola a la llei catalana?  Disposaria del potencial per  afrontar ipso facto  les nòmines públiques, serveis socials i pensions el primer mes sense cap recaptació prèvia dels impostos (IBI-IVA-IRPF,...)? Els tributs que pensa recollir de les multes impagades per infraccions de circulació o zones d’aparcament és xavalla. S’obliden dels morosos i defraudadors dels fiscs i les grans fortunes? Catalunya porta només 5 anys treballant el procés a tota màquina. El ciutadà ha de veure el llibre blanc o verd abans d’anar les urnes. Està tot cuinat o al forn i a punt de servir al gust de la majoria dels comensals? El llibre de reclamacions serà molt sol·licitat? Són moltes incògnites sense resposta coneguda. No es pot ignorar cap conseqüència de la votació –a favor o en contra- com va succeir en l’únic referèndum de Franco per establir la monarquia sense alternativa republicana. Escòcia hi va dedicar 14 anys amb el vist i plau bilateral del seu govern. Amb tot i això va perdre el referèndum després de l’oferta britànica. Donar per fet uns resultats optimistes és pura ingenuïtat política, com si Espanya estigués als llimbs sobre el poder econòmic del 20% nacional del PIB en mans catalanes. La interacció del mercat espanyol, europeu i autonòmic no pot replegar-se. El dia X –encara per decidir- ha de ser el menys traumàtic possible per pair bilateralment la realitat final en una població de 7.5 milions. La que sigui. Les urnes revelaran amb exactitud el percentatge d’espanyolistes, espanyols i catalans per igual o independentistes.  Això no pressuposa cap ruptura social per principi. És molt pitjor atrinxerar un poble amb un munt d’incompliments, sentències d’inhabilitació i recursos contra lleis del Parlament. Paradoxalment, no es parla de tancar fronteres d’entrada sinó d’impedir la sortida lliure i democràtica. Espanya estima els catalans, pregonen. És amor de pàtria comuna o amor de butxaca? L’estima vertadera no crea desafeccions històriques. Catalunya tindrà l’última paraula sobre el seu futur, tard o d`hora. Estem preparats per decidir o queda molt per fer?

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 4/2/107