Espanya, desperta!

La moguda autonòmica ja no és exclusiva de Catalunya. No tot és sobiranisme. Altres Comunitats demanen esmenes dels sistema financer i els empresaris de la regió llevantina clamen un corredor ferroviari amb dates i terminis.El centralisme espanyol està a l'ull de l´huracà.

Fa temps que el despertador radiofònic “Desperta, Catalunya!” de la Mònica Terribas alerta els catalans que la letargia del passat està en temps de descompte. L’anestèsia del 1978 ens va sumir en un estat hipnòtic. Tants anys de dictadura ens va insensibilitzar al gaudi de la llibertat. Però, continuen sense reaccionar, dormint plàcidament i gronxant-se en les hamaques del poder molts polítics immobilistes i els territoris addictes a la dependència solidària per decret. És hora de grans innovacions, no de maquillatges i mers reajustaments. L’encaix de les peces autonòmiques grinyola per molts cantons. Andalusia, la Comunitat Valenciana i les Balears han aixecat el crit contra Madrid per les deslocalitzacions empresarials cap a la capital degut a les rebaixes de l’IRPF. Les seves declaracions de renda li suposen mil milions més de recapta per a les arques madrilenyes. Com a segon argument de grans ingressos és la bona gestió administrativa i la reducció de personal, explica Cifuentes en el diari El País. Totalment fals en proporció a la població. Ajuntant tots els funcionaris (autonòmics i estatals) que operen a Madrid arriben els 100.000, el quart territori espanyol després d’Extremadura, Aragó i Castella-Lleó. Catalunya és l’última de l’Estat en relació funcionaris/habitants. La resposta a la presidenta andalusa –segona beneficiària receptora-  ha estat  contundent. Madrid és la primera comunitat contribuïdora en solidaritat nacional en pro de les més desfavorides. És la nova versió –atenuada- de la clàssica “Espanya ens roba?” Per fi arriba, després de 39 anys de càrregues desmesurades, la proclama pública i la coincidència amb Catalunya que el sistema fiscal espanyol està caducat i l’arquitectura del finançament mal enginyada. Curiosament, el PP ha emmudit al respecte. Quan el govern català reclama més equitat redistributiva se li recorda des de Moncloa que tots els espanyols són iguals davant la llei. La simbiosi de capitalitat i autonomia permet fer una amalgama d’avantatges, única i rara, malgrat ho neguin les seves presidentes. La centralització administrativa i fiscal tolera jocs de malabarisme econòmic com la desviació de recursos europeus (1.000 milions) destinats al corredor del Mediterrani a l’estació d’Atocha-Chamartín (La Vanguardia 12/2/2017). Un nou i vell camp de batalla. Problema ideològic i partidista d’antuvi en defensa de la radialitat ferroviària contra la voluntat europea. Les reticències obeeixen a la confrontació amb una Catalunya avançada envers l’exportació. No admeten que és bo pel conjunt d’Espanya. Una visió d'orgull ferit que l'empresariat regional recrimina a l'Estat exigint data i terminis de la doble via Cadis-Portbou. La cimera patronal del Llevant espanyol proposa l’abolició de la centralitat mesetària, símbol de la unitat castellana dels reis catòlics. L’esperit colonialista abomina els records de les glorioses gestes catalanes i valencianes medievals en aigües mediterrànies. Polítics i governants, no es pot lluitar a contracorrent de la realitat productiva del país. Contra el 50℅ de la població i el 45℅ del PIB de la cornisa mediterrània. Les majories s'imposen sempre, com en la celebració d'un referèndum català (80℅). El PP no vol sentir parlar de privilegis ni asimetries. Què és, doncs, el concert econòmic basc-navarrès arrencat per la pressió etarra? El seu percentatge de solidaritat va quedar en ben poca cosa. Una quota anual revisable i envejable. Per què no aplicable a cada territori autosuficient? La insolidaritat d’uns i l’excés d’altres té contextos diferents i toca el voraviu de l’economia popular. Per això un govern central de dretes fa l’endormiscat quan interessa i té mà esquerra per incomplir inversions obligatòries per ordenança. A partir d’aquí s’entén el sidral polític que ha generat el judici del 9N, llest per sentència. Un contrasentit voler exigir legalitat qui la infringeix. Tota la societat sobiranista n’ha pres consciència. La bola augmentaria amb una condemna injustificable per posar urnes que no eren res -sense qualificatiu- en boca de Rajoy. Una costellada o botifarrada per als més irònics. Un jutge imparcial com sentenciarà equànimement una causa política i es desfarà d’un mort que li han carregat fora de la seva competència jurídica i professional? Només té una sortida: desviar el nucli de la causa i sentenciar sobre un conflicte fantasiós. Sigui el que sigui el veredicte, faci o no es faci el referèndum o unes eleccions plebiscitàries, el primer i gran problema d’Espanya-Catalunya continuarà més agreujat mentre Rajoy no ofereixi una concessió d’envergadura a la consideració dels catalans. Res d’engrunes, el pa sencer. Seria el primer pas de diàleg imprescindible cap a la bilateralitat. Somniar en la independència pot ser una entelèquia gratis, però, aparentar que al país no li passa res a esquenes de la democràcia, és dormir despert amb un malson. “Desperta’t, Espanya” , escolta el món de l’emprenedoria progressista i dóna veu al poble.

Ramon Mas Sanglas – 14/2/2017