Sobirania espanyola compartida

Sobirania dels pobles i unitat d'Espanya. És el mur infranquejable que ha marcat Rajoy entre Catalunya i Espanya. La llibertat democràtica queda relegada. Per què confrontar dos termes perfectament compatibles?

Independència i unitat espanyola són compatibles. No dos pols antagònics. Units i separats alhora és com un vaivé pendular d’anada i tornada. Tot ser viu neix amb gens d’autonomisme i vol fer-se gran. L’ocell abandona aviat el niu i la dependència alimentària quan es troba en condicions físiques per volar i buscar-se la vida. L'home triga més anys per la seva longevitat. Les primeres manifestacions de llibertat de la infantesa són  mostres d’emancipació quan aprèn a caminar i sap expressar què vol o li desagrada. La rebel·lió de l’adolescent que no combrega amb les tesis de l’adult és un signe extern de trencament aparent, no real. Són símptomes de maduresa –a vegades desordenats- que alimenten la personalitat incipient. Són manifestacions i assajos d’autonomia, exitosos o fallits. L’evolució i el progrés són innats com testimonia la història. Del contrari encara picaríem pedra. Els fills que marxen de casa per crear una llar no busquen la ruptura familiar sinó l’exercici de sobirania i d’autodeterminació positiva que hauria d’omplir de joia els progenitors. El meu fill/a s’ha fet gran i responsable. Interpretar-ho com una fractura de la casa paterna és oposar-se a la llei més natural com la mateixa gravetat.  Unitat no implica uniformitat de pensament i d’acció sinó formes de convivència en àmbits familiars, laborals, geogràfics o polítics diferents. El multipartidisme respectuós no crea friccions a nivell local i nacional. Sobre la base de les majories s’han forjat les nacions del món. La societat plural està seccionada i comparteix al mateix temps vincles d’unió. En un estadi de futbol (Barça-Espanyol) de la mateixa ciutat s'aglutinen espectadors de dos bàndols. S’han de barallar els espectadors per un resultat advers? El sentit democràtic ha d’imperar en les confrontacions i votacions sense topades. És el joc més universal: la democràcia, el poder de la llibertat entre humans. Es poden partir peres amigablement i parlant o de males maneres als tribunals. Per què en la política espanyola prevalen les segones fa temps? Una consulta reclamada per una majoria regional no pressuposa cap hecatombe social del país sencer. És un debat legal de tots els Parlaments autonòmics. Per decidir el continuisme de l’estatus actual o ser independents o aprovar un oferiment estatal calen les urnes. Negar-s’hi és una mancança greu d’argumentació històrica i de constitucionalitat. Res és etern. Apel·lar la unitat d’Espanya per enfortir la immobilitat del sistema econòmic és frenar el dret espontani de creixement autonòmic. És sotmetre a l’uniformisme simètric les capacitats de més avenç. La singularitat tampoc exclou la solidaritat aliena com el pare que ajuda al fill en situació precària i aquest al pare en la seva etapa senil o terminal. La llei del més fort és irracional. El xoc Espanya- Catalunya, amb oferta o no, serà inevitable si es nega el vistiplau dels ciutadans afectats en les urnes. No tot s’arregla a cops de talonari. Catalunya també té un cor i una identitat pròpia com a nació. Les reivindicacions legítimes i justes -46 en l’agenda del President-  van lligades a una memòria del passat inseparable del present. La joventut d’avui no perdonaria un millor benestar per rendició a un govern espanyol estancat i repressiu. Ni el sacrifici d’una emancipació per la unitat nacional anacrònica mal entesa. La reconquesta de la centralitat a costa d´espolis autonòmics –de la regió que sigui- és un retrocés i abús de poder. La unitat de la ciutadania és l’única arma legítima que pot salvaguardar un poble de les agressions polítiques i jurídiques adverses.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 28/2/2017