Polítiques del xantatge

Barrejar reivindicacions socials de metges, funcionaris públics i pressupostos amb el sobiranisme és ficar injustament  al mateix sac qüestions ben diferents. Una tàctica per  confondre la població i desviar objectius. La intel·ligència i  maduresa del poble català no caure en el parany.

On són els límits de la resistència sobiranista o l'inici de la decadència per no caure en la provocació incívica, la desobediència i les actuacions unilaterals? Els motius que empenyen al nacionalisme català legítim a afrontar riscos d'insubmissió van en augment per la pressió social que alimenta l'oposició dinàstica en forma de venjança, amb tons parlamentaris insultants o abandonant l’hemicicle per covardia a les votacions. Barrejar vagues legítimes del sector sanitari i del funcionariat públic amb el procés és xantatge. Dos conflictes socials innegables i de calibre majúscul que no afavoreixen, segurament,  la solidesa del sobiranisme. El tercer, la  plantada als pressupostos estatals com a contrapartida judicial dels presos preventius. Per què gairebé és delicte no recolzar-los i no ho és que l'oposició rebutgi els pressupostos autonòmics? Per a l'unionisme no hi ha diners a la Generalitat per culpa d'uns rebels colpistes i el desviament dinerari envers el projecte separatista. Dues conclusions malèvoles i equivocades. Les causes d'unes arques buides són històriques. Ningú vol parlar de les temudes balances fiscals. El govern Sánchez pregona al quatre vents noves engrunes que vol fer arribar als catalans en forma d’Estatut reformat. Des de quan les lleis autonòmiques es fan a la Moncloa i no als Parlaments interessats? Per a Sánchez segueix viu el primer 155 o vol reencarnar ja els segon? Cap català oblida el farisaic “apoyaré” de Zapatero, el “cepillo” de Guerra i les signatures del PP. No existiran segones rondes socialistes ni politiqueig d’engany. On està la marca originària del PSC que s’integrava al 80% de diputats pel dret a decidir abans de la diàspora? Sánchez demana tolerància, però mai parla dels pans sencers que Hisenda recapta de Catalunya des del 1978 per sostenir les falses autonomies dependents amb la mateixa renda per càpita quan els nivells de vida regionals són diferents. Què aporta i rep Catalunya? La gestació del procés té vida econòmica pròpia sense ingressos públics i comuns de l’Estat. Tota inversió ha revertit sempre en benefici social com la compra  d'ordinadors del 9N. La regressió en personal públic i les nòmines pendents són herències de la crisi i de la paràlisi del 155 comptabilitzada en 1.800 milions d'euros. Una destrossa contra el govern destronat de la Generalitat. La seva normalització, va ser el “a por ellos”? Les Comunitats aportadores van veure  mai rebaixada  la quota de solidaritat durant la crisi? No hi ha constància. El 8% del PIB de Catalunya ha estat una sagnia recaptatòria durant 40 anys. Res a veure amb el FLA, diners sempre retornats amb interessos. Els presos no volen ser moneda de canvi per pròpia voluntat malgrat el dolor de les famílies, perquè és mala fe mercadejar la dignitat personal amb la causa independentista fins l’extermini. El pecat d'origen ve de l'Estat per confondre drets ideològics, legítims i legals reivindicats de sempre, com l’autodeterminació via referèndum, negada sistemàticament amb la politització judicial.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga , 16/11/2018