Independència o Estatut o 155 permanent

Les bones propostes de diàleg si no quallen amb fets és una caricatura democràtica. Una majoria aplastant exigeix l'única  porta d'un referèndum. Que sigui múltiple amb tres opcions. Tots hi tindran cabuda. Falta coratge polític per assumir els riscos dels resultats.

Tres pronòstics, hipòtesis o desitjos en el terreny d’uns futuribles que podem compartir o dissentir amb opinions discutibles, sobre la base de l'últim baròmetre (CEO). La primera cimera de diàleg del President a instàncies d’Iceta amb els sobiranistes, PSC i Comuns va ser un fracàs quant a efectivitat. PPC, C’s i CUP no van fer acte de presència per raons òbvies d’oposició dura de signe diferent. El mutu encaix Espanya-Catalunya o la segregació pren cos a favor del dret a decidir com la via més acreditada d’un referèndum tridimensional sense restriccions ideològiques amb una triple opcionalitat: Independència, nou Estatut o 155 indefinit. No exclou ningú. Tres estadis diferencials que cal explicar al votant sobre les conseqüències favorables i adverses. Primer, la secessió negociada de Catalunya com a Estat -República Catalana-, dintre del marc europeu sense cap vet espanyol. Només pot reeixir amb la unitat de l’independentisme sense fragmentacions. Ara compta amb el 48,4%. La unilateralitat de 10-11 escons de la CUP seria motiu de trencadissa sobiranista? La clau continuarà en els Comuns? Segon, un nou Estatut referendat –tutelat pel PSOE- que reconegui més autogovern autonòmic com a nació singular sense Estat, amb hisenda pròpia i plenitud institucional de transferències (sanitat, educació, seguretat, justícia, serveis socials, relacions internacionals), sense vasos comunicants regionals de solidaritat forçada –només  aportació  voluntària-, ni fiscalitat simètrica (segon cafè per a tots). Tercer, supeditació de Catalunya als òrgans administratius directes de Madrid en totes les institucions i mitjans de comunicació (TV3) a l’empara d’una dreta més radicalitzada. A Catalunya s’hi juga el futur de la pàtria, sembla ser, escoltant líders de la campanya  andalusa. Declarar la guerra als catalans arreu d’Espanya fa guanyar vots? Així pensen frenar o derrotar l’independentisme? La crisi institucional de la judicatura necessita d’una regeneració urgent. La  desafecció ciutadana té memòria que reverteix a les urnes. La distensió imposa un calendari de coratge i de magnanimitat per composar les peces desconjuntades del puzle nacional i paralitzar  el xafarranxo de combat. Com? 1. Deixar sortir els empresonats abans de Nadal fins el judici per raons humanitàries i de justícia, no com a moneda de canvi. 2. Aprovar els pressupostos amb el concurs dels partits independentistes. 3.Judici just dels investigats només per desobediència al TC, com a màxim, i retorn dels exiliats. 4. Convocar el referèndum transversal comentat. L’opció guanyadora amb el 50%+1 vot formaria la República, o una Autonomia reformada o l’annexió de Catalunya al centralisme espanyol. En el supòsit de cap majoria absoluta caldria donar crèdit a l’opció més votada i renegociar-la fins que la maduresa social demani un segon referèndum innegable i compromès. 5.Eleccions generals espanyoles que no afectarien Catalunya de ser independent. Ara li donen una majoria absoluta de 69-73 escons. Tindria  comicis propis per formar el govern republicà. Són horitzons  agosarats, no impossibles, per sortir del caos nacional. D’enfortir-se els pilars d'un Estat inamovible sota un règim monàrquic més autoritari Catalunya és faria insostenible per les dues bandes. No pot repetir-se un nou 1-O. Seria l'expulsió espanyola d’Europa per segona violació democràtica. La desobediència sistemàtica unilateral és absurda sense interlocutor a l’altre costat, a menys que Madrid provoqui aquesta explosió per trencar el pacifisme català sostingut. Al president Sánchez se li acaben les oportunitats si vol reeixir en les pròximes eleccions contra la bogeria d’una extrema dreta que destil·la odi. Són deures titànics: sanejar els tres poders estatals de la toxicitat reciproca, donar veu al poble sense rancúnies, posar fi a una transició política morta i alliberar els ostatges per defensar legítimament drets ideològics. Si té vocació de líder demostrarà amb fets que l’enigmàtica frase atribuïda a Voltaire és falsa: “Catalunya pot prescindir del món, però, els seus veïns no poden prescindir d’ella”. Si fóra veritat, qui seria una colònia de qui? Prou d’amenaces , de miralls trencats als ulls del món i de fracassos democràtics estrepitosos. Ministre Ábalos, això és “assumir riscos”, fer un referèndum plural i bilateral acatant els resultats de les urnes democràticament.

Ramon Mas Sanglas- Sta. Eugènia de Berga, 25/11/2018

..