Radiografia de dos processos

Estem en plena efervescència preelectoral amb el caliu inicial del judici polític. Deslligar els dos procesos sense interferències és una apopeia quan els dos nuclis són de pura política. Al votant de comicis plurals se li carreguen deures molt complicants i responsables.

Un judici polític i les eleccions generals. Dos fets tempestuosos encadenats i amb conseqüències  desconegudes que coexistiran durant i després de dues campanyes diabòliques amb un doble de xoc: l’independentisme i Vox amb els socis. El Tribunal Suprem s’ha convertit en la seu d’una maquinària política inaudita, una mofa a la separació de poders. Els acusats s’han pogut esplaiar a gust argumentant i posant en evidència la seva innocència i les fal·làcies del muntatge judicial. Mentrestant, Sánchez feia aigües al Congrés amb uns pressupostos insalvables. El vet català ha incomodat als bascos per 500 milions  perduts. Si el catalans tinguessin el seu pacte fiscal reclamat des del 2012 no estaríem empantanegats parlant de conflictes. La igualtat és un dret com la solidaritat justa i limitada una obligació. Catalunya no ha venut la seva dignitat  malgrat deixar d'ingressar 2.200 milions. Tots els partits la odien i la volen alhora. Quins encants té? Aquí rau la mare de les contradiccions, el vassallatge colonial, l’aportació catalana que Espanya no vol perdre, no la unitat patriòtica, idíl·lica i indivisible. Catalunya ha de mantenir part del país amb el 20% del seu PIB. A cap altra autonomia amb insuficiència econòmica se li negaria l’autodeterminació només per treure’s un llast del damunt, en cas de plantejar-se. El govern s’ha cavat la pròpia tomba amb la negativa al diàleg de fets que ara nega. La baronia socialista ha estat el botxí del regnat de nou mesos de que gaudia gràcies els sobiranistes. Sánchez, candidat presidencialista qüestionat pels seus, exposa Catalunya al càstig d’un govern d’extrema dreta -el flagell secessionista- a costa d’una incògnita electoral que intentarà sobrepassar. La figura del relator-mediador no justificarà mai el trencament sobtat de les converses. Parlar de tot no exclou l'autodeterminació dels pobles –signada per Espanya abans del 78-  perquè no és cap delicte. Si aquest és el handicap d'un referèndum constitucional que consulti només sobre el nou Estatut proposat i sabrà on està i què vol la majoria numèrica dels catalans per aplicar-lo o no com a alternativa de la secessió i/o República. Això és congruència i diàleg democràtic. El manual més elemental exigeix trencar el bucle del conflicte que revifarà el 28-A si un PSOE guanyador torna dependre dels sobiranistes. Del contrari, tornarà casar-se amb C's, -ex parella de flirteig-, que nega i ningú descarta? L’aritmètica parlamentària i el poder llaminer transforma odis en amors. Sánchez es renta les mans de la qüestió catalana amb l’aigua de la covardia i la ironia d’un col·loqui que confessa sempre obert. D’anar mal dades, prefereix la segona fila per signar, novament, un 155 implacable contra l'escola catalana i TV3, els dos nius del fanatisme independentista segons la dreta reaccionària. Sánchez ha fet un salt al buit -potser mortal- convocant eleccions, renunciant la piscina negociadora amb el salvavides d’un referèndum pactat. El repte té límits a la vista. Les dues croades electorals pròximes seran acarnissades i Catalunya la diana dels improperis. La millor garantia de defensa és la unitat, lliçó pendent del sobiranisme, que si fracassa haurà de rendir comptes. Amb una sentència judicial d’escarment és reanimarà més la confrontació mentre no el resolgui l’únic àrbitre imparcial, el poble. Una sentència condemnatòria tova mai serà el substitut d’una renúncia republicana. Què més cal  inventar per esquivar les urnes? El país viu un periple històric i social trepidant que les urnes o la seva absència –d´un referèndum-, faran canviar en un futur no gaire llunyà.

Ramon Mas Sanglas – Sta. Eugènia de Berga, 19/2/2019