Rèquiem dels contractes programa? Autocrítica

Oblidats, no vençuts - Hem perdut als ulls dels polítics, però seguim tenint la raó. Les lleis no sempre es fan per aquells que les necessiten per justícia i les han d’aplicar. Molt sovint, massa, prevalen els interessos del legislador, sotmesos als partidismes del país.

S’ha lluitat noblement, amb transparència i diàleg durant tres anys en tots els fronts: polítics, parlamentaris, patronals, sindicals, locals,... Hem rebut paraules de solidaritat, recolzament oral i escrit que no han fructificat a l’hora de la veritat perquè el nostre missatge reivindicatiu en minoria no interessa ser reconegut per llei. El gruix polític que ha jutjat les nostres exigències i drets són de tarannà capitalista, malgrat portin l’etiqueta d’esquerra o nacionalista. Solament quedarà en la memòria el reconeixement d’ICV per la seva valentia i congruència. No han volgut carregar, en època d’austeritat, una llosa inversora a les espatlles de l’administració. És més assequible la mà d’obra barata amb la reducció de plantilles. Amb el contracte programa actual, més simbòlic que efectiu, ja salven la imatge pública de la cohesió social envers les famílies. Per què desmarcar aquest professorat de la resta de les concertades? No fora cas que el greuge comparatiu fes aixecar la guilla i es revoltés la resta de la concertada...

I ara, què? La resposta està íntegrament a les nostres mans. Sabem que s’ha de negociar el desè conveni. Les patronals tenen la LEC com una bíblia, on són ignorats els nostres drets d’homologació. Els sindicats només poden comptar amb la nostra força moral i mobilitzadora conjunta, unida, constant i majoritària. Som els treballadors els que tenim la clau negociadora ara. Els sindicats són simples representants. Aquesta teoria tan evident no és assumida pel col•lectiu dels docents de la concertada. No hi ha consciència laboral global per exigir el que és just fins les últimes conseqüències. Amb la desaparició del Pacte Nacional (que significava la derrota patronal) han aconseguit imposar el mur divisori entre pública i concertada:“divideix i venceràs”.

Excuses i causes del desinterès dels treballadors – Les més conegudes, per clàssiques, podrien ser aquestes:

1.- El sou digne (molt més que mileurista) ja em complau, malgrat es treballin més hores “per vocació”.
2.- La falta d’afiliació sindical aboca cap a un passotisme reivindicatiu. Els sindicats d’ensenyants tampoc es posen d’acord. Negociar, és la seva feina.
3.- Satisfacció del professorat més jove amb les seves condicions del treball actual (pitjor seria no tenir feina).
4.- La comoditat i el fet de perdre diners fent vagues i ser mal vistos esquiva tot plantejament de mobilització.
5.- No es volen enfrontaments amb els companys de la pública ni entre nosaltres mateixos.
6.- Els nens i les famílies no en tenen la culpa que tinguem més hores lectives, ni els importa. Per què han de patir les conseqüències?
7.- Com que la decisió de vaga no és vinculant la llibertat individual fragmenta la unió.
8.- Si es mobilitzessin totes les escoles implicades, aleshores en faria jo (cercle viciós d’excusa).
9.- No vull quedar malament amb la direcció que fa poc m’ha llogat i sóc antic/ga alumne/a de l’escola.
10.- El món laboral general treballa més hores setmanals i fa menys vacances. És just queixar-me? Etc...

Si no es trenquen aquests esquemes i entra en la ment de tots el principi de que a “igual treball corresponen les mateixes condicions laborals”, ja podem deixar per tancat el tema. Entonem el rèquiem i adéu. Però, si la convicció d’aquest eslògan s’integra en la consciència del professorat, individualment, podrem parlar d’alternatives fermes i d’un pla viu d’actuació en totes i cadascuna de les escoles amb contracte programa, que suposa la implicació forçosa de cada direcció, ampes, inspecció i docents.
Alternativa decisiva: o es concedeixen les condicions d’igualtat laboral amb la pública o es fa una renúncia oficial del contracte programa no acceptant més alumnes nouvinguts (tots cap a la pública), amb les repercussions econòmiques familiars conseqüents. Volem ser com les concertades normals del país si no tenim els recursos de la pública per atendre la diversitat. Fa 20 anys que va començar a Manlleu la solidaritat de la concertada amb la pública, voluntàriament, repartint els nouvinguts. La bona voluntat ha esdevingut una imposició sense cap compensació per al professorat.
La segona alternativa, és convertir les 27 escoles de contracte programa en una ONG i demanar ajudes externes.

Unió o claudicació -Amb la LEC tancada en banda contra l’equiparació, cal desplegar la campanya interna, per guanyar-nos l’adversari de dintre: els companys indiferents, silenciosos o que claudiquen obertament. Necessitem la seva adhesió sense fissures per fer front a la negociació del conveni, últim recurs exterior que pot fer canviar l’homologació horària pactant amb la patronal, a canvi d’una concertació en tots els nivells educatius amb l’administració (via oberta en la LEC), i que reclamen els patrons. Homologació a canvi de concertació integral.
Mentre persisteixi el tabú laboral, és a dir, el poder parlar de les condicions i drets en públic fent xerrades amb naturalitat, no podrem desterrar la por i l’obsessió persecutòria de la patronal. El diàleg entre tots s’imposa per prendre decisions contundents i unitàries a l’hora de pressionar les negociacions. Serà l’última oportunitat. Sense la força interna plena, tenim perduda tota negociació externa. La titularitat de la concertada coneix molt bé la nostra feblesa reivindicativa laboral i les armes dissuasòries.

Pronòstic probable – Més d’una vegada s’ha insinuat una homologació a l’alça, és a dir, que la pública pugi el topall d’hores lectives. Al proper curs ja s’aplicarà en molts centres públics el voluntariat de professors amb 3 hores lectives més pagades extres o pactades. Aquest fet pot convertir-se més endavant en normativa amb una pujada oficial del salari, que compensaria àmpliament a l’administració en lloc de convocar noves oposicions. Són rumors i temences dels interins.
Si es donés el fet, la nostra analogia retributiva també se’n ressentirà a més de la discriminació horària en la Secundària i al Bat. Per això, hem d’estar amatents a tot el procés negociador dels dos sectors (públic/concertat).
El que ha de quedar transparent i definit en el desè conveni de la concertada, és la gran diferència laboral que existeix entre treballar en centres amb alumnat autòcton exclusivament o en centres adherits als contractes programa, amb un alt percentatge d’immigració (més la matrícula viva durant el curs i sense aula d’acolliment).

Conclusió – En el redactat del nou conveni l’administració es trobarà entre dos fronts: patronals que volen la concertació de tots els nivells educatius per llei (LEC) i els treballadors exigint la nova homologació amb la pública, si han canviat els seus barems horaris i econòmics.
La nostra exigència, amb contracte programa, haurà d’anar més enllà, per desvincular-nos de la concertada normal o més elitista, almenys en el tema plantilles, per atendre la diversitat i ser efectius en la cohesió social. Davant la negativa patronal o del departament, la continuïtat dels contractes programa en les mateixes condicions actuals haurien de declarar-se en crisi o en vies d’extinció.

Com a toc d’atenció final, reflexioneu sobre el percentatge següent: 625 signatures recollides sobre uns 1.500 professors (aproximadament) de 27 escoles amb contracte programa. No arriba el 50%. Si aquí el compromís era insignificant, quin % s’implicarà individualment per reivindicar els nostres drets davant la patronal o administració, si cal fer vaga?

Us deixo les meves reflexions com a deures de l’estiu. Bones vacances.

Ramon Mas
2/7/2009