Sentències o democràcia

Se’ns omple la boca afirmant que Espanya gaudeix d’un règim polític democràtic, madur i sòlid. Paraules buides de contingut si oblidem que la democràcia és el govern del poble, sobirà en les decisions que delega. Els polítics no són més que legítims representants populars, com ho són els delegats sindicals del treballadors o el president d’una comunitat dels seus veïns. Quan tergiversem l’ordre també capgirem els drets i els valors democràtics més elementals. De senyors dels sistema ens convertim en víctimes de la classe política.

Si els candidats incompleixen el programa presentat als seus electors, estan traint la seva funció de representants. Es converteixen en una font de desconfiança pública. Aleshores s’imposa una reforma del model o un canvi de govern per incompetència. És un error recórrer a la via judicial sistemàticament per fer complir unes normatives inadequades o partidistes, rebutjades majoritàriament per la ciutadania. Aquesta és la grandesa del “poder del poble”, -heretada dels nostres avantpassats grecs-, centrada en la llibertat i la igualtat davant la llei. És un contrasentit i una violació traspassar un poder polític delegat, que emana del votant, a un poder judicial polititzat, que limiti drets nacionals o autonòmics. Un país que vulgui manar a cops de sentència i en contra del vot popular, ratlla la dictadura. La sobirania ciutadana, ha de tenir el seu màxim exponent en l’expressió lliure de les idees sense cap temença repressiva si no són delictives.

La por a la llibertat ideològica és la mostra palpable d’una democràcia feble. La vigilància permanent i rígida d’unes possibles transgressions de les fronteres constitucionals denoten inseguretat, fragilitat legal o caducitat de les mateixes lleis. L’home és qui les fa i no són vitalícies. Per què no es revisen quan la societat ho demanda? Estem en permanent evolució de criteris generacionals i formes de vida. Els espanyols actuals menors de 52 anys no van participar en la votació constitucional del 1978, perquè no havien nascut o eren menors de 21 anys. Més del 50% de la població del país està sotmès al dictamen de la Carta Magna vigent per imperatiu legal, no per la lliure acceptació directa. No seria hora de revisar-la en profunditat i que parli novament el poble, per evitar tantes sentències d’obligat compliment? Estarem en permanents conflictes i litigis constitucionals si no fem un pas innovador a nivell d’autogovern. La llibertat d’expressió està xocant contra els murs que encaixonen els estatuts de cada autonomia.

L’autocrítica és la gran riquesa del ser racional, fruit de la llibertat i responsabilitat humanes. Si el poble, d’Arenys de Munt o el que sigui, vol opinar i votar sobre la independència de Catalunya, per què el poder judicial s’esquinça els vestits si no té cap repercussió jurídica vinculant? Si en lloc d’anomenar-se referèndum li diem sondeig d’opinió, desapareixeria aquest enuig social? Ja no seria delictiu als ulls del jutge? La paraula “independència” està criminalitzada, endimoniada o és tabú encara? Anem més enllà. Si la consulta es fes extensiva a tota l’autonomia catalana, a qui perjudicaria? Seria el signe evident d’una democràcia viva. Plantegem-ho a la inversa: si el poble espanyol volgués fer un referèndum sobre Catalunya, per què se li hauria d’impedir? Si qüestionessin que els catalans fem nosa a la resta, per què hauríem de mal conviure contra la voluntat espanyola majoritària? Si no ens acceptessin a Espanya, posem per cas, amb la nostra llengua i cultura seculars, s’imposaria un divorci amistós, sense titllar-nos mútuament de separatistes. No seria cap pandèmia política, com no ho és una manifestació autoritzada de la falange, ni un referèndum independentista local o regional.
Conviure en permanent imposició és exigir el silenci i la negació democràtica. Tenint les eines adients per a una bona harmonia (parlaments, eleccions, consells comarcals, mitjans de comunicació,...) per què no les utilitzem sense tants impediments? A nivell europeu el sondeig popular és un recurs habitual, que es dur a terme sense escarafalls quan es requereix l’opinió comunitària o el consens en una decisió.

El camí o vocació de cada poble exigeix una definició política clara i honrada, uns dirigents que es mullin sense ambigüitats i sobre tot l’exercici de la llibertat personal sense traves ni intimidacions. El projecte de país que està marcat en cada estatut autonòmic pretén fer créixer la nació de manera federada o individual, si no es comparteix la identitat comuna. No esperem que tot s’espatlli per arreglar-lo. Quan més aviat i quant millor es renovi el nostre entorn democràtic i autonòmic desajustat, menys necessitarem de les resolucions dels tribunals i de les sentències persecutòries, que minven la confiança i empobreixen la noblesa de la democràcia.

Ramon Mas Sanglas
5/9/2009