Final de trajecte i nova era

El vocable crisi, és sinònim de mutació o canvi respecte d’un estat anterior, per bé o per mal. No és cíclica, sinó final d’etapa. Traspassar-la suposaria l’autoextermini o empobriment progressiu. Una crisi socioeconòmica, política, estructural o sistèmica té repercussions col•lectives i nacionals, a diferència d’una crisi psicosomàtica que afecta la salut física o mental de la persona. La nebulosa de xifres que ens envolta sobre l’austeritat, retallades, congelacions salarials, pujades d’impostos és la validació del nostre tren de vida actual per un nou bitllet més restrictiu per seguir viatjant en una categoria inferior. Esdevé un trauma quan, no sent els guionistes del sainet, som les víctimes i els actors principals per decret.
El sistema està esquerdat, vessa i s’ha descontrolat. L’hemorràgia és de tal magnitud que exigeix el recanvi de l’estructura econòmica neoliberal i política amb la implicació de totes les classes socials europees, sense excepcions. Les primeres cures d’urgència s’estan fent a costa de la farmaciola casolana dels més febles, els treballadors públics i els jubilats, localitzables automàticament. El món laboral, mitjançant l’empresariat, serà el segon flanc d’atac a costa de la productivitat, la contractació més vulnerable i la reforma laboral mig pactada o decretada. Queda el bloc financer per renovar i tota la constel•lació de les rendes estratosfèriques. Les fusions bancàries són un símptoma de més seguretat, però, el temor que quedi en un simple maquillatge fa témer poca eficiència per a la mitjana i petita empresa exhausta i sense crèdit. Continuaran el trajecte pel desert o entraran en un oasi vital? La màgia del canvi està en els tacticismes i l’enfocament de la nova realitat.
El concepte de riquesa del segle XXI està canviant. No és més ric qui més treballa, o qui més té, sinó qui més sap. El saber i la formació aplicades seran els pilars que facilitaran la inversió pública i el benestar social. L’empresa renovada, la figura de l’emprenedor i la competència en tecnologia propiciaran un futur pròsper. Si l’Europa nòrdica és el nostre miratge o referent, comparem el seu status social, familiar i laboral. La flexibilitat dels tres ingredients és l’eix que defineix la conciliació.
El gran invent del sistema constitucional espanyol del 1978 va ser el repartiment autonòmic de l’Espanya única i centralitzada. Regions històriques i simples províncies van rebre el mateix tracte llevat d’alguna singularitat o concessió a les tres amb llengua pròpia. Aquells criteris de fa trenta anys segueixen essent vàlids? Les desafeccions i les pugnes internes demostren que no. Nous models administratius estan cridats a substituir la pluralitat canviant del país. L’autodeterminació lliure dels pobles s’ha de pronunciar sobre noves modalitats de federalisme, concerts econòmics o la independència, fins i tot. La crisi financera va lligada a la política i a l’estructura de la nació.
La crisi toca el vora viu de les persones amb la pujada d’impostos. La moderació recaptatòria municipal seria la millor sensibilització envers el ciutadà. Com? Reduint costos de personal amb menys regidories i més eficàcia gestora de l’alcaldia. No es tracta d’aglutinar tants pobles com ha fet Grècia, sinó de mantenir exclusivament la figura de l’alcalde, votat pel poble, una secretaria oficial per oposició i crear un flux de gestió mixt entre municipis petits. El sentit democràtic no impediria la participació de polítics o apolítics – tecnòcrates- per voluntariat. És el sentit més genuí de l’antiga figura del politikós grec, o servidor del poble per amor al compatriota, no al poder remunerat. Aquesta simplificació municipal, aplicada a la resta d’estaments autonòmics, corporacions comarcals, provincials i estatals, seria la remodelació més assenyada contra la burocràcia estèril i costosa del sistema organitzatiu vigent. Són imprescindibles tants milers de diputats, senadors, i regidors a tot l’Estat espanyol? Posem punt i final a tanta parafernàlia oficial i a les duplicitats de càrrecs.
S’ha acabat l’abundància supèrflua per a la classe mitjana baixa i pobra. Comença un modus vivendi estàndard basat en el petit estalvi –en els casos més afavorits - , i la nova flexibilitat laboral per als treballadors afortunats. El temps productiu serà més valorat i buscat per escàs. Competitivitat, creacionisme i lideratge seran tres elements exigits per destacar i surar en la nova era de la postcrisi. La història és revisable i reversible perquè no admet caràcters dogmàtics i eterns.
Ramon Mas Sanglas – 12/5/2010