Resignació per imposició

Amb vaga o sense. Amb retallada o congelació salarial. És la realitat del nostre avui desprès d’uns anys de glòria desmesurada. Tot just comencen les patacades envers un futur incert sense albirar cap horitzó ferm. Mentre vèiem l’estretor d’alguns veïns europeus no ens adonàvem que al nostre cinturó també li faltarien forats per no perdre els pantalons de l’abundor. Les butxaques foradades han estat la perdició de la bonança. Serem capaços de crear nous hàbits de privació?
Els governants eren i són els nostres guies econòmics. Ells recapten, ells administren, ahir i avui. Els mateixos que foragitaven els mals esperits de la crisi latent i real que trucava la porta fa més d’un any, ara ens decreten l’austeritat sense contemplacions, sense ser consultats. Només els benestants primmirats no han rebut encara la targeta d’invitació per no ferir susceptibilitats espantadisses. Se’ls demanarà solidaritat. La democràcia s’exerceix només per conveniència i sol•licitar el vot electoral cada quatre anys? La memòria caduca i la història és repetible mil vegades perquè estem immersos en la roda d’un sistema d’interessos lligats al poder. Pensionistes, funcionaris i treballadors públics els han tocat el crostó salarial per decret, que hauran de rossegar molt de temps amb el conformisme de no empitjorar. Si la reforma fiscal equitativa dels grans capitals i rendes sucoses arribés algun dia a bon port -somniar és ben gratuït- veurem també una mobilització dels rics?
Experts mundials del món financer no veuen el traspàs solidari d’aquest mur entre rics i pobres. El distanciament serà cada vegada més accentuat. L’esperit globalitzador entre classes socials es torna regressiu, víctima del capitalisme liberal. El món obrer s’atrinxera per esgarrapar un lloc de feina i poder menjar. Serà la reforma laboral imposada, al preu que sigui, el nou agraïment del proletariat del segle XXI a l’empresariat? Suor i llàgrimes –esperem que sense sang- seran imprescindibles per abastar una sostenibilitat, més que una recuperació. La unitat del sindicalisme està fent aigües i la seva credibilitat està en hora baixa. La vinculació amb el subvencionisme polític posa en dubte l’eficàcia de les reivindicacions i la crida a una vaga general útil per fer canviar el panorama estatal. Aquest mal europeu potser deixa dormir als nostres polítics. Mentre no aparegui el millor predicador, l’exemple solidari i convincent dels més afortunats i alts càrrec del país, les veus populars no s’apaivagaran. Qui es conforma a ser pobre a costa dels més poderosos?
Només ens quedava per sentir l’estat malaltís de la Salut Pública que estudia el copagament addicional del pacient per visitar-se. L’aportació durant tota una vida laboral ha estat insuficient? L’altruisme no és sinònim de targetes per a tots, malbaratament en medicaments cars, salaris directius innecessaris i gestió descontrolada. Sembla paradoxal. Els que més han contribuït a omplir les arques públiques treballant, la tercera edat, ara s’hauran de gratar més la butxaca per veure el metge per necessitat, no plaer. Només els faltarà que s’allargui la seva jubilació als 67 anys per trobar-se un pastís congelat i un IVA pels núvols. Pitjor podria haver estat, pensa l’optimista. Qui dia passa any empeny, doncs, l’esperança és l’últim que es perd, malgrat vinguin mal dades a tort i a dret. Ens tornarem conformistes i mesells per sobreviure? No cal fer-nos-ho mirar, perquè el pressupost no arriba per anar al psiquiatre.

Ramon Mas Sanglas – 9/5/2010