No ens hi volen com som

El Tribunal Constitucional (TC) ha sentenciat el futur autonòmic que vol per a l’Estat espanyol: una nació única i indivisible. L’Espanya plurinacional i multicultural efectiva –requerida en la transició i expressada en la Constitució del 78- ha esdevingut inviable i efímera per a un Tribunal centralista enyoradís. Els separadors poden més que els separatistes? La integritat de l’Estatut català era un perill de confrontació i de competència deslleial al seu entendre. El progressisme de la Carta Magna catalana no té cabuda en unes estructures anacròniques i poc aclaridores. Però, paradoxalment, l’Estat espanyol necessita dels catalans, el seu progrés i economia. Una vegada més som imprescindibles. Ens hi volen a la seva manera: paga i treballa. Tenim les portes barrades a tota possible alliberació o revifalla econòmica, judicial i lingüística que faci ombra a l’hegemonia d’un Estat únic i sense alternatives. La justícia, la llengua i l’economia són els eixos neuràlgics i vertebradors de la indissolubilitat nacional, segons els articles vetats pel TC. Ignorem encara els matisos, gens alentidors, amb tota probabilitat.
Ens volen muts i castrats. La llengua catalana no pot ser preferent i viva en els mitjans públics de l’administració i comunicació. El bilingüisme – l’ús del castellà- ha de ser actor per igual. La TV autonòmica, la premsa, el cinema, l’ensenyament en català, ¿hauran d’emmudir després de mil anys d’història de la llengua? Si estem en un Estat de dret, un Estatut filtrat, aprovat per dos parlaments i referendat pel poble, no té els mateixos atributs legislatius? Un TC que parla després de quatre anys de desenvolupament de la llei orgànica catalana, la seva resposta és més que suspicaç. Durant una legislatura el govern català ha obert noves vies legislatives que han ferit la falsa transició democràtica dels grans magistrats: les vegueries -abolició de províncies i diputacions- , la llei de les consultes populars, una judicatura pròpia, la bilateralitat del finançament, les balances fiscals, la llei d’educació (LEC). Catalunya s’espavila i s’allunyava del marcatge centralista. Han volgut castrar unes aspiracions massa ambicioses, abans s’engendrin els gèrmens de la independència? La relació constitucional i estatutària ha rebut un cop mortal, difícilment reparable. Si només ens hi volen com a bous de feina o burros catalans productius, el poble sortirà motivat al carrer. N’està fart d’aquest estereotip. Mentre el tracte no sigui entre iguals i la ideologia castellana no accepti que conviuen geogràficament amb tres llengües multiseculars i cultures diferents amb els mateixos drets, el divorci serà inevitable i forçós. El silenci del passat és irrepetible. Si l’ uniformisme pretén viure tancat en un castell i entre murs institucionals caducs, l’ involucionisme serà cada dia més trepidant.
Catalunya vol caminar en el progrés cap Europa, sense entrebancs (PSC) ni ruptures violentes (ERC). Si el federalisme ja té l’acta de defunció signada, només queda el desplegament de l’autonomisme amb plenitud o l’autodeterminació i la independència. Un país amb democràcia madura confia el seu futur a la decisió del poble, que és sobirà, i no a l’acatament d’una sentència imposada per un TC de dubtosa constitució dels seus membres.
La sentència sobre el tercer Estatut marcarà de prop als polítics i als ciutadans en la campanya electoral. Tots estarem amatents als fets, més que a les propostes. Si a nivell nacional la resolució és una simple victòria del PSOE sobre els seus rivals del PP, per als catalans és un retorn al passat, que no podem acceptar sense recursos o interpretacions. La resposta massiva del poble el dia 10 de juliol serà contundent: El dret popular a decidir és inviolable. Si Catalunya no defensa la seva llengua pròpia de forma preferent, qui ho farà? Tenim la pilota al nostre camp. El clam multitudinari la retornarà a Madrid. Només la unitat dels polítics pot exigir una resposta als drets democràtics. La campanya de la tardor, ¿mantindrà el caliu per recobrar un Estatut digne o la disgregació d’interessos partidistes dividirà més el poble?
Ramon Mas Sanglas – 30/6/2010