El somni del benestar

Qui renuncia ser ric per voluntat pròpia? La història compta amb molts exemples de sants i altruistes vocacionals que es van desempallegat de la riquesa terrenal. Però cap va renunciar ser feliç, a estar bé amb si mateix, en la pobresa o la riquesa d’esperit, física o moralment. L’atzar ens depara l’origen de la vida en una família i un entorn que no triem. Només la dissort o la deessa fortuna, la desídia o la constància, canvien el rumb personal del benestar que l’instint natural de supervivència estimula amb el concurs de la racionalitat. Tots volem ser lliures i feliços. Truncar aquesta aspiració seria la vida de l’ocell amb una ala o el barquer amb un sol rem en plenamar. Vet aquí els efectes d’una crisi, -diferents per a cada persona- amb conseqüències socials i familiars singulars. És just fer passar tots pel mateix adreçador o només als desafortunats?
Vivim temps difícils. Els polítics ens demanen estretor econòmica i congelació salarial. A qui va adreçat el missatge? No exclou ningú, teòricament, però, sí, en la pràctica fins ara. El respecte al dret del benestar, a l’equitat i als valors de l’ètica està sota sospita d’injustícia. El neoliberalisme capitalista ha pres decisions polítiques necessàries, però desajustades, precipitades, probablement insuficients, a càrrec dels més febles. Sobre l’espatlla d’aquests més desvalguts, que tenen el camí de la felicitat més costerut i estan marginats del somriure de l’abundor, ha recaigut d’entrada, el pes de la redempció deficitària del país. Tenim activada una primera tisorada econòmica a costa dels funcionaris i els pensionistes. Està al caure una segona amb la reforma laboral més restrictiva. ¿Quan arribarà la tercera, l’aportació financera dels benestants, de la classe alta i dels rics invisibles?
Els governants estan embolicats entre ells. No es posen d’acord. ¿Fallen els principis morals, els ideològics de partit o la temença de perdre el domini del poder? Els col•legues polítics, nacionals i europeus, no perdonen i exigeixen. El poble tampoc admet la pujada d’impostos. L’espasa de la justícia hauria de caure amb tot el rigor: que pagui més qui més té i més ha contribuït al desastre econòmic. Només així s’aplacaran les veus crítiques d’una democràcia lliure, no manipulada. L’eficiència administrativa de la maquinària estatal està a prova sobre les rendes evadides i descontrolades. Únicament amb una reforma fiscal seriosa, deixarà de grinyolar el sistema democràtic de la nació. És la promesa que hem rebut del govern central i autonòmic. No poden passar per alt les morositats a la Seguritat Social de les entitats esportives i continuar amb uns fitxatges milionaris escandalosos. Les baixes cotitzacions dels grans beneficis empresarials i bancaris posen malalt als quatre milions i mig d’aturats que no poden contenir la ràbia sense sortir al carrer. Només amb la reducció de la burocràcia ministerial, autonòmica i local supèrflua serà regulat el malbaratament de molts recursos públics.
El nostre sistema històric de subvencions ha estat el camuflatge de inversions desiguals, ineficaces i fraudulentes. Redreçar aquests dispendis i fer aflorar l’economia submergida seria el major respir de les arques públiques en benefici de les misèrrimes pensions de vídues i jubilats equivalents al sou mínim interprofessional. És el malson de qui ha perdut l’esperança d’un futur millor. Per què els amos i senyors de grans fortunes han d’ignorar una mica d’austeritat, proporcional a les seves nòmines i rendes? On comença el dret popular d’exigir-ho i l’obligació legal dels governants de controlar-ho? En una democràcia viva el poble té la clau de les fronteres i les persones, però, quan la corrupció política s’aparella amb el capitalisme dels poderosos, els drets comuns s’ofeguen en el silenci i la pobresa.
Ramon Mas Sanglas – 31/5/2010