Moguda de la selecció política catalana

La desfeta del tripartit ha començat amb la diàspora del segon membre del PSC: el senyor Castells. L’autocrítica és l’inici del filtratge i la remodelació política normal, malgrat alguns escarafalls. És l’examen propi i obligatori del final d’etapa. Cada coalició ha d’autoavaluar-se, i també cada component, individualment, si la llibertat en el partit és més que una realitat virtual.
Sense entrar en valoracions sobre la qualitat de l’obra feta pel diputat i conseller econòmic del país, ni les raons que l’han mogut a fer aquest pas deixant la política directa dins del partit, és simptomàtica la renúncia pel seu descontentament i la no alineació –almenys coneguda- amb cap altra formació. L’ argumentació d’enfortir la centralitat del PSC i guanyar les eleccions novament em sembla una declaració de compromís, molt elegant, però poc efectiva i creïble. Al senyor Castells li ha faltat veracitat en la seva confessió pública. No ha volgut obrir l’aixeta del broc gros i acceptar que al divorci PSC-PSOE li ha arribat l’hora, malgrat sigui dolorós per al socialisme central. La seva retirada a temps –per a seguir col•laborant darrera les bambolines de l’escenari- li estalviaran maldecaps al dia següent de les eleccions, si els resultats són poc alentidors. Podrà incorporar-se novament a les tasques universitàries plenament, si li ve de gust. És absolutament respectable la retirada de tot polític, per desencís o missió complerta.
Un mes de vacances, previ a la campanya electoral oficial, és ideal per moure els fils amagats que sustenten el paper de cada titella -seguint el símil caricaturesc de l’escenari- en el vodevil polític del país. El puzle que està confegint cada grup admet dispersions, intercanvis de club i nous fitxatges. Abans de presentar els nous jugadors en societat per a ser votats i disputar el nou campionat cal revalidar els mèrits d’uns i agrair els serveis prestats a d’altres, si no opten per la sortida voluntària, sense indemnitzacions ni contrapartides. Tot un joc d’escacs o d’apostes sotmès a les urnes. És la lliga quadriennal de la democràcia parcial, perquè no surt sempre al terreny de joc qui voldria el públic, sinó qui imposa el partit per rigorós ordre de llista. Triem l’equip, no els millors jugadors, encara que foren de colors diferents. Vet aquí una de les mancances fonamentals de la llei electoral catalana de les llistes obertes que no ha sabut aprovar el Parlament sortint, per motius d’interès partidista i territorial.
Les sacsejades polítiques de les últimes setmanes –arran de la sentència del TC- han provocat reaccions convulses importants a Catalunya a tot nivell. La política catalanista no desaprofitarà les desavinences a Madrid per enfortir-se, sense arribar l’independentisme de caixa o faixa. Estem en un procés de maduració, no de trencaments. És el moment per sospesar l’autèntica estimació al país per part d’aquells sobiranistes i populistes –no oportunistes- i practicar la unitat política, tant esbatussada en el Parlament, amb nous esquemes de servei al ciutadà. Si la desafecció relacional Espanya-Catalunya és tant crítica, cal fer plantejaments seriosos per part dels nacionalistes, sense embuts ni dobles cares. Amb lleialtat, però, també fermesa, -per les dues bandes- sense rancúnies i amb diàleg. A la tardor ens hi juguem una Cambra catalana i catalanista, essència del futur país, o bé un govern d’aiguabarreig per salvar les equidistàncies amb l’Estat central. Només les persones políticament convençudes i que apostin per a una Catalunya renovada contribuiran a deixar el llast que ens impedeix créixer més i sortir de la crisi. Triar els millors jugadors i que formin un bon tàndem sobre la gespa és el repte dels votants, sempre que la voluntat i la noblesa dels polítics no defraudin. Ells es deuen a la democràcia, no a la inversa.
Ramon Mas Sanglas – 3/8/2010