Correbous, sí o no?

Superada, temporalment, la febrada de les corrides de toros –legislada per una Iniciativa Popular- ara toca escriure sobre el correbous, però, sense reguerols de sang. Els acèrrims defensors d’aquestes tradicions emblemàtiques dels pobles surenys de Catalunya veuen en perill les seves festes majors sense el rei de la festa, el brau. Això, sí, ben controlat i esporuguit perquè no faci de les seves. No comento modalitats, parafernàlies i ensinistraments, però, la bèstia no fa el que vol, sinó el que l’obliguen. No obstant, té un premi: es lliura de la mort al final de l’espectacle. És la riota del públic i la prova dels mossos més agosarats. Com a divertiment festiu, -si no hi ha més imaginació alternativa i creativitat- la tradició mereix un respecte relatiu. El problema -deixant de banda la politització del tema taurí, sense precedents- radica en certes formes ancestrals o poc adequades de tractar i reduir l’animal. Faig referència als correbous embolats i capllaçats, en especial.

La veu de la jurisprudència s’ha pronunciat recentment contra aquestes dues modalitats perquè comporten certs maltractaments, sense vessament de sang. La sensibilitat animal ha d’excloure tota violència i patiment, físic i anímic. El foc virulent de bengales a escassos centímetres dels ulls és encegador, irritant i propens a fer perdre l’estabilitat vital. Quina persona que tingués el foc a la façana de casa seva, malgrat no li toqui el cos, mantindria l’esperit equànime i serè? Aquest és l’entorn d’un bou embolat amb la cridòria i la persecució massiva a què està sotmès. No es diferencia massa de la víctima lligada de potes i banyes lliurada al lliure joc dels més atrevits i forçuts. Posem-nos en la pell d’una bèstia, joguina del caprici humà. No és una moto o un cotxe. On està l’emoció de la festa? Els límits del risc de la víctima i dels participants?

Em sembla impropi del nostre segle que tinguem aquest tema com una de les preocupacions prioritàries en un Parlament. La sensatesa s’imposa per natura a tota prohibició. El respecte animal és la llei natural que marca l’abolició o la regulació . Les tradicions no són fets inalterables i sagrats. No sempre s’han fet bé les coses i cal esmenar costums i comportaments quan ratllen la barbaritat. Les raons empresarials o ramaderes i les justificacions culturals o populars dels avantpassats són excuses inconsistents quan es produeixen danys, malgrat no siguin mortals. Si l’objectiu de la trobada animal amb els humans és mesurar l’astúcia, l’habilitat, la rapidesa entre contrincants, siguem nobles amb els mètodes i les formes. En són un exemple arriscat els tancaments normalitzats dels “santfermins”. És deplorable el destí final en una plaça amb l’espassa assassina, després d’un llarg escarni cruent.

Lamentable que s’hagi de recórrer a un blindatge legislatiu i a una confrontació ideològica per falta de criteri comú entre racionals. Si ens posem en peu de guerra en temes intranscendents, no ens estranyarà que el país trontolli quan els mateixos poders públics han de debatre qüestions de gran calat en economia, treball i atur, educació i assistència social, justícia i seguretat, per exemple. Només faltaria fer-ne d’aquesta polèmica taurina un tema d’Estat –el futur amistós en les relacions entre Espanya i Catalunya o entre pobles- i el nucli central de les eleccions catalanes de la tardor. Sembla que la bipolaritat política en aquest afer decantarà més d’un vot en les urnes. Trista tria si és l’eix central o exclusiu del votant.

Ramon Mas Sanglas – 15/8/2010