No volem una Catalunya ortopèdica

La maquinària política del govern socialista central s’ha engegat per salvar el seu germà petit català (PSC) amb la redempció parcial de l’Estatut mutilat pel Tribunal Constitucional (TC), com a esquer. Els interessos partidistes, ¿exceptuen l’obligatorietat d’acatar les sentències del més alt organisme independent –teòricament- de l’Estat? ¿On són les declaracions conformistes dels nostres governants espanyols de fa dos mesos escassos, repetides fins la sacietat, que acceptaven un Estatut retallat només en un 5%? La veu popular massiva del 10-J va ser el detonant que ha posat al socialisme català en peu de guerra davant d’unes eleccions imminents, difícils de guanyar sense unes concessions rebuscades i el recolzament del germà gran (PSOE). Fa mesos que els sondejos pronostiquen el canvi del color polític a Catalunya. Vet aquí la raó única de tota la moguda, no la convicció de què un poble al carrer té dret a decidir sobre el seu futur. Diguem les coses pel seu nom sense camuflatges. L’Estatut sortit de la UVI, amb respiració assistida, necessita d’una reparació ortopèdica per seguir caminant que intenta aportar Madrid amb l’apedaçament competencial anunciat a corre-cuita: una llei orgànica del poder judicial per incloure-hi preceptes anul•lats pel TC, com la creació de consells autonòmics, el reforçament de l’àmbit judicial i la restitució de la figura malmesa del síndic de greuges. No volen esmenar la plana al màxim poder, però, s’acullen a velles fórmules o projectes legislatius fallits en la passada legislatura per amansir els ànims agitats, que han fet girar esquenes socialistes en les pròpies files. Amb noves transferències pal•liatives, denegades en la resolució del TC, no aconseguireu enganyar el poble ni revalidar la primera posició en el govern català. Els autèntics viaranys i estratègies només tenen una via democràtica: el referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya. La política ortodoxa té un sol dogma: mana el poble, no els polítics. No confonguem dreceres perilloses, titllades per algú, amb els drets legals i legítims de la ciutadania.

El país fa anys que camina, però, coix. És hora de dir prou a més tisorades, a la bilateralitat utòpica, i a un confederalisme sense socis equidistants. La gallina dels ous d’or s’ha cansat de pondre per explotada i també, per ingenuïtat. La bona fe té uns límits marcada per la fermesa i la justícia. A ningú se li escapa que el govern central està fent maniobres de conveniència i certs passatgers opten per abandonar el vaixell per culpa d’una tripulació insegura, de continuisme oportunista.

Tots els candidats han de tenir ben clar que l’electorat demana transparència en la gestió governamental –exemplaritat-, competència professional i estabilitat. Fora batzegades i submissió a tercers. Si les estructures del sistema no permeten més aperturisme i adaptació al temps actual, la veu del poble s’ha d’imposar amb les reformes constitucionals o estatutàries pertinents i necessàries. No volem un país en permanent estat d’anestèsia passant del quiròfan a la sala de recuperació, convalescent a perpetuïtat i amb transfusions constants. La campanya oficial només impactarà amb el realisme de la veritat. No amb el que ens agradaria sentir, sinó amb el que ens convé aconseguir per recuperar-nos i viure millor, amb menys dependència espanyola, més treball i recursos econòmics. Sentirem moltes promeses, amenaces i propostes polítiques absurdes, tant conegudes com inoperants. Tot missatge buit de contingut explícit a curt termini, no mereix ni l’atenció. Les ovelles reconeixen la veu del seu pastor quan les acull i les atipa en la tempesta i la bonança, i ell és el primer que s’arrisca als llamps quan van mal dades. Tindrem la Catalunya que mereixem –no la que ens imposen- si estem convençuts que manem nosaltres amb el poder de la democràcia. Fem un ús intel•ligent de la nostra força amb el vot de la llibertat i l’exigència.

Ramon Mas Sanglas – 23/8/2010