Estem a punt d’encetar el curs escolar 2010-11 marcat per un fort impuls digital a les aules. La majoria de l’alumnat de primer i segon de l’ESO de Catalunya canviaran els llibres feixucs de text per un portàtil i els continguts equivalents de forma digitalitzada, pla anomenat eduCAT1x1. Molts estudiants, professors i aules s’adaptaran al nou rumb didàctic d’aprenentatge. Tres components indissolubles que hauran de cohesionar l’aventura de noves experiències i superar deficiències inevitables en el procés d’un rendiment escolar òptim, a més dels eventuals problemes tècnics de manteniment i connectivitat dels centres.Les proves pilot –escassament practicades- en cursos anteriors, ja han detectat certs riscos i mancances en la digitalització excessiva o total de l’aulari en aquestes edats. Amb l’experiència digital limitada del cos docent, en general, i uns alumnes - cada dia més familiaritzat amb l’ordinador personal- , ambdós hauran d’harmonitzar la tasca individual a l’ordinador amb la relació i el treball d’equip. La pissarra electrònica activada a distància –substituta del guix polsós- sempre serà el focus comú de concentració que caldrà compaginar amb l’activitat de cada àrea o la navegació via internet. Inicialment, caldrà inculcar una bona dosi d’educació conductual i d’atenció col•lectiva per afavorir la participació davant del dubte i mantenir viu el diàleg sense distraccions. És un canvi en l’estratègia de recursos, -altament interactius, audiovisuals i dinàmics envers l’estímul i la resposta correcta- més que una innovació pedagògica. Sense aquesta fluïdesa permanent de relació tindríem un arxipèlag de ments on line desconnectades entre si. En certs moments d’avaluació i de pràctiques serà necessari un aïllament relatiu, però, no, com a sistema habitual.
Entre d’altres incògnites socials plantejades vull esmentar els deures escolars a casa. Desapareixeran? Seran també digitals o analògics, com fins ara? Estaran programats i penjats en el web de l’escola? Els pares –i a vegades, el avis- més aliens a les noves tecnologies, quedaran al marge de la participació escolar dels seus fills i néts? Hi ha qui aposta per la compaginació mixta de les dues escoles, la tradicional a casa -amb materials en suport paper- i la virtual, al centre educatiu. D’aquesta manera no caldria el transport diari del portàtil, exposat als pispes sense escrúpols, a l’extraviament per desídia i a les avaries per trasllat indegut o poc curós. Totes les formes demanen nous hàbits de treball, d’implicació i responsabilitat, que pares i mestres hauran de recalcar als fills i alumnes perquè les baixes dels materials siguin mínimes en benefici de la col•lectivitat.
Un segon capítol d’inconvenients és el camp competitiu dels llibreters digitals. Si només set editorials de la trentena que hi ha Catalunya s’han vist afavorides amb el vist-i-plau del Departament per distribuir els seus llibres digitals a baix cost i com a preferents didàcticament, la rivalitat i malestar en la resta és evident. Esperem que, paulatinament, siguin els titulars de cada centre, -sota el criteri del professorat i del claustre- , els àrbitres a l’hora de triar els millors textos digitals del mercat i no l’administració de forma excloent, malgrat els subvencioni, com és lògic.
L’important és l’adaptació progressiva de tots els elements humans. Això suposa esforç, formació, reciclatge constant i molt temps. Si l’informe PISA torna deixar Espanya en el lloc 32è en el rànquing mundial d’educació, -amb uns indicadors qüestionables d’ordenació- esperem que l’empenta amb més recursos ens situï en els primers escalafons europeus d’aquí pocs anys. No es tracta de miracles informàtics. El portàtil no eximeix del bolígraf i la llibreta per fer resums, redaccions i de l’estudi individual, la memorització. Ni confrontacions ni estats purs de sistemes i escoles. La complementarietat recíproca és el terme mig. No perdem mai de vista que la lectura eficaç assídua i el càlcul mental són els reis i guies del camí mental de tot estudiant novell.
Celebro joiosament i amb sana enveja aquests avenços, sense oblidar els primers programes casolans en el llenguatge informàtic Basic dels anys 80, amb disquets de cartró plastificat, que executàvem amb processadors de memòria insignificant, en pantalles blanc i negre. Era el material pioner de l’època i caríssim. El món intercomunicatiu creix veloçment sense fronteres. Si l’educació del país sap acollir-lo amb saviesa, equilibri inversor i tecnològic quan i com pertoca, serà un bon complement imprescindible per al creixement intel•lectual i la competitivitat laboral del futur. Esperem no arribar-hi tard i no perdre les oportunitats en el progrés escolar digitalitzat i virtual.
Ramon Mas Sanglas -29/8/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada