Comença la recta final de la campanya oficial després de mil batusses i brutícies d’última hora. El poble no sap què ni a qui votar. Ho confirma la majoria aclaparadora de l’abstencionisme. Qui arrisca invertir sense garanties? Candidats, esteu confonent al votant amb les vostres ambigüitats de programes i el camuflatge dialèctic. Deixeu de jugar amb la matemàtica parlamentària per ocupar la presidència. Els catalans busquem líders sense avidesa de poder i més predisposició de servei, que ens deixin creure en un futur millor, però, real. Prou eslògans de menyspreu (“Más de lo mismo”) i de supèrbia (“L’increïble home normal”). De vaguetat (“Es mucho lo que nos une”) i de reformisme o penediment (“Gent valenta”). Menys vídeos ridículs de promoció i més claredat en el projecte electoral amb la fermesa de complir-lo al marge de les aliances post 28-N, que no voleu desvelar.Dóna la sensació que estem davant una rifa, que apostem per un demà desconegut a costa dels nostres vots. Des de quan la política és un joc d’atzar? És el preu d’un sistema electoral tancat. El nou govern serà fruit de pactes amigables, a menys que un sol partit ho dilucidi amb una majoria absoluta inexcusable. El panorama polític català és preocupant. Els dos colossos, segons les enquestes, s’han promès la guerra mediàtica fins el final. Un PSC, que no pensa reeditar un tercer tripartit, ¿deixarà despenjats als ecosocialistes? Sempre els queda el recurs sumatori per fer un bipartit, última esperança d’ICV. L’altre soci, ERC, -malgrat les múltiples divisions secessionistes internes- podria trobar un refugi ideològic en Reagrupament i Democràcia Catalana, separatistes. Però, tres galls en un mateix galliner independentista, disbauxa garantida i alegria de la guineu. No és menys enigmàtic el paper de CiU que juga amb les cartes bocaterroses de l’autodeterminació i el pacte obscurantista amb el PPC –com els vells temps- si anés curt d’escons. La trinxera que impedeix una sociovergència, més impossible que hipotètica, és el referèndum oficial sobre la sobirania de Catalunya que el dret a decidir dels catalans exigeix, impulsat pels moviments i partits independentistes. Resten una trentena de candidatures inscrites amb poc pes específic fins ara, com Ciutadans (confidents del PPC) i Plataforma per Catalunya (obsessionats pel control immigratori) amb representació municipal fins ara, com les CUP. Vet aquí el tauler de joc amb variadíssimes combinatòries, desconcertants, fins l’escac i mat definitiu.
Per governar bé un país, cal tant d’enrenou partidista, administratiu i fer despeses econòmiques milionàries? No oblidem que la saba interna de tots els partits, sense excepció, regalima animadversió recíproca entre Espanya i Catalunya. Les forces centrípetes que exerceixen aquests dos pols de magnitud diferent, arrosseguen conceptualment l’electorat envers una direcció o l’altra. Mentre persisteixi el contenciós del problema català a nivell estatal, la política catalana portarà el segell de problemàtica, perquè no decidim portes endins exclusivament. Molts votants amb arrels no autòctones, encara no s’han fet seu el país on viuen o treballen. El 28-N són eleccions autonòmiques, però, sense perdre l’ull omnipresent d’Espanya, raó de ser dels partits no nacionalistes. L’única sortida per la porta gran és la democràcia real, la decisió lliure del poble sense coaccions, que no és sinònim d’independència, sinó de consulta oficial i vinculant. Mentre les traves anacròniques de la Constitució s’imposin sobre la llibertat de les persones, viurem en permanent conflicte relacional i institucional.
Ramon Mas Sanglas – 8/11/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada