Punts negres i brindis polítics

És l’amargor del rebuig i la cara de l’amabilitat. Durant la campanya n’hem vist i sentit de tots colors. Per amagar-se, riure i plorar. Des de dintre i des de fora hem palpat l’ostentació i actes d’humilitat per conveniència. Claror i negra foscor alhora. Un punt negre és la falta de llum o un parany i entrebanc. Quin partit polític pot presumir d’estar net i haver fet les paus amb el seu passat? Tots reconeixen haver pescat en aigües tèrboles o haver-se engandulit i fan propòsits públics d’esmena per recollir els vots necessaris de supervivència. Seran escoltades les súpliques de clemència o hauran predicat quinze dies al desert? Part de l’electorat ha obert el paraigua, deixa passar el temporal i esperarà el sol del dia 29-N que sortirà per a tothom. D’altres, -suposem que la majoria- confiaran que la llavor caiguda fructifiqui en el terreny més abonat, que conrearà el partit més votat, amb l’encàrrec de formar govern i fer rodar el país per millors viaranys o autopistes sense peatge.
Una campanya electoral és un examen de consciència, no sempre per pròpia iniciativa, sinó per imposició del contrincant que treu les vergonyes alienes. Se’n diu –molt finament- avaluació de la legislatura i presentació de noves propostes. Als ulls de molts ciutadans és una lluita agressiva i acarnissada pel poder de quatre anys. El contrast ideològic dels programes és la causa de l’enfrontament mutu en aquest laboratori d’idees de Catalunya. La prova de foc dels comicis s’ha centrat en l’expectació i esperança dels electors: la sortida de l’atur, la identitat del país i l’economia de la crisi. Tres eixos que s’han plasmat en tres objectius: el concert econòmic o recaptació única dels impostos, un referèndum autonòmic –si cal- per aconseguir-ho i la preservació de la llengua pròpia en tots els àmbits. La independència fronterera no és un ítem d’immediatesa. Ara urgeix salvar el país de l’espoli fiscal de cada any per sortir del pou amb els propis recursos generats. És aquí on caldrà el poder popular majoritari per fer entendre a la societat espanyola els límits de la solidaritat i l’aplicació justa de les balances fiscals, malgrat un Estatut trinxat. La sobirania i l’autodeterminació són diners –així de clar- i no senyeres identitàries.
Mentre subsisteixi el punt negre d’una llei electoral tancada, on votem partits i no persones, l’abstencionisme no té remei com a resposta de desafecció. Moltes promeses polítiques són brindis al desert. Els debats televisius –més efectius que les parafernàlies de partit- i les estadístiques, poden radicalitzar més les posicions si no es donen punts d’encontre positius. El ciutadà dipositarà el vot a l’urna si confia millorar el seu benestar. Coneixem oficialment poc més de mitja dotzena de les 39 coalicions o sigles que trobarem al nostre abast el 28-N. Els criteris, drets i mitjans informatius de cada grup per donar-se a conèixer són equitatius i prou democràtics? Les persones més idònies per governar Catalunya són necessàriament les més populars, les primeres de llista o amb més recursos? El sistema electoral és un punt negre més, que no pot brillar per la seva opacitat, amb la paradoxa de la transparència que la majoria dels partits abanderen.
Ramon Mas Sanglas – 23/11/2010