Farem, volem, canviarem. Tres verbs que omplen la boca dels polítics en moments crucials de campanya. Però, com, quan, què? El silenci i les vaguetats per resposta. La crisi ha fos els recursos econòmics del país. Dos fets ho confirmen: la desesperació del PSC que l’obliga editar uns bons per tapar el dèficit públic i la morositat de 167 dies de mitjana de les entitats administratives públiques en pagar als deutors, malgrat la llei dels 60 com a topall. Si “la caixa de la Generalitat està seca” ¿quina vocació de líder o de redemptor entusiasma el senyor Mas a governar? Amb els pressupostos ordinaris de Catalunya, quin miracle espera? Sense ingressos molt especials -que ningú diu com, ni d’on vindran- , només resta il•lusió i l’esperança per aconseguir-ho. És realisme? Amb la simple tossuderia, les pedres no es converteixen en pans. El somni convergent d’un concert econòmic català no és garantia, mentre el poble no decideixi vèncer la timidesa d’un referèndum en positiu. Mentrestant, la porta petita per seguir inhalant oxigen serà l’ampliació dels impostos, que tots els polítics rebutgen demagògicament, quan no governen. La tisora autonòmica serà novament la mala consellera? Sabrà tallar on cal? Si el tripartit, que presumeix d’esquerrà, ha fet estralls en funcionaris i pensionistes, ¿no tenim sobrades raons de temença amb un govern més nacionalista, però, més dretà?Un probable govern de CiU té dues vies econòmiques de recuperació: la regressiva o perillosa amb el binomi Mas-Rajoy, -repetició cíclica del tàndem Pujol-Aznar- o la progressiva i agosarada amb l’autodeterminació per consens popular, a contracor del nacionalisme espanyol i la normativa constitucional retrògrada. Quin sentit té oposar-se al dret a decidir si el poble és sobirà? El poder democràtic del ciutadà prima al partidista. Fora acomplexaments d’insolidaris, si el sistema de finançament català s’incompleix o és injust. L’asfíxia econòmica d’un país no admet passivitat dels seus governants. El millor per a Catalunya pot ser discutible per a Espanya. Per què renunciar si ho és?
Les paradoxes s’evidencien entre les intencions i els fets consumats. El poble exigeix un full de ruta definit amb dades i terminis en cada proposta del programa com tot projecte rigorós. L’herència del passat no és cap justificant per seguir desajustaments clamorosos en època de crisi. L’any té els mateixos dies per al president de Catalunya i de l’Estat. Per què l’autonòmic ha de cobrar el doble? El sentit popular de justícia ha de remoure estructures velles. Sis mil euros mensuals (amb viatges, dietes i altres a part) per 7-8 mesos d’activitat parlamentària desdiuen dels 11 mesos laborals dels catalans amb un salari poc més que mileurista de mitjana. Per refer el país s’han de retocar les cúpules: menys diputats, conselleries, càrrecs intermedis i regidors en benefici de l’eficàcia, amb persones més eficients i menys burocràcia. Sobren polítics mediocres en llistes tancades i falten metges, infermeres, jutges. Això són realitats i no cortines de fum multicolor amb campanyes milionàries desorbitades (dinars, mítings multitudinaris, publicitat viària) i de luxe. Els mitjans informatius habituals escrits i televisius ja arriben a les llars. La pompositat partidista comporta incoherència i discriminació democràtica.
L’electorat desencisat només vol saber quan tornarà a treballar. Quin dia serà cridat per un empresari amb recursos que li aporti l’estabilitat familiar. I aquests, volen veure les portes del crèdit obertes de bat a bat. La Catalunya millor (CiU) i la Garantia de progrés (PSC) no està en els partits sinó en les accions, gràcies a l’exemple individual d’austeritat, dedicació i capacitat de les persones al servei del país.
Ramon Mas Sanglas – 13/10/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada