Independència sense fronteres

Paraula endimoniada i terrorífica, si és mal entesa. Qui no combrega amb la llibertat dels pobles posa el crit al cel, s’aferra a l’Espanya trencada i dividida, com la d’antuvi, bèl•lica i confrontada. Però, quan s’omple de plenitud democràtica és autodeterminació –no independentisme territorial necessàriament- i progrés. Els sociòlegs, estudiosos del grau democràtic del país, enviarien al psicoanalista molts governants i ciutadans adults que encara viuen en l’adolescència política. El redactat, millorable, de la Constitució postfranquista ha calat fins el moll de l’os i és l’estàndard que abanderen certs col•lectius per foragitar qualsevol intent de modificació i adaptar-la al segle XXI.
Estem patint aquest passat constitucional maldestre. L’embrió de les autonomies va ser mal gestat. El famós “cafè per a tots”, per no ser menystinguts i competir amb les tres nacionalitats de llengua pròpia i cultura secular (Galícia, País Basc i Catalunya) es va originar la desfeta de l’Espanya castellana que ara deploren els mateixos pares de l’invent. Quin sentit tenen les autonomies uniprovincials amb llengua comuna i les restants sense uns fets històrics diferencials? Urgeix un replantejament del mapa espanyol per raons d’estalvi, unitat de criteris i prosperitat econòmica.
En la campanya electoral molts polítics no nacionalistes han tret al carrer els tancs verbals per defensar la inviolabilitat patriòtica de la llengua cervantina exigint la seva equiparació al català, a nivell escolar i social. Com si el castellà en fos la víctima. En el plurilingüisme no hi troben la riquesa cultural, sinó la polèmica. Discrepar no és greu si no es vulneren les essències històriques diferents i la justícia del benestar. La figura del separatista i del separador fa acte de presència per l’incompliment de totes les transferències explicitades en la Carta Magna després de 32 anys de vigència.
Els partits que plantegen honestament la sobirania de Catalunya no volen aixecar fronteres físiques sinó omplir de sentit legislatiu les nacionalitats històriques, i ser justos amb la fiscalitat, sense xantatges. Exigeixen el traspàs de moltes competències pendents per simplificar la burocràcia estatal: transport marítim (ports i costes), aeri (aeroports) i terrestre (autopistes, ferrocarrils), treball i justícia, sanitat i pensions, cultura i educació. Planificar un concert econòmic català (proposta de CiU) no és més que traspassar íntegrament la hisenda recaptatòria i la seva administració a l’autonomia que ho sol•liciti establint una quota anual de pagament a l’Estat central pels serveis rebuts i comuns: monarquia, exèrcit, capitalitat, funcions ministerials i parlamentàries, representació europea i exterior. S’evitarien greuges comparatius entre províncies i s’enfortirien les inversions pròpies perquè cadascú seria amo i administrador dels seus béns. Per què les pensions s’han d’unificar a nivell nacional si el cost de la vida -l’habitatge i salaris- és diferent en cada autonomia? Aquests fets fragmenten la nació i crea conflictivitat per més mecanismes de solidaritat recíproca que s’inventin. Existirà equitat interna si es manté l’equilibri entre productivitat i consum, salaris i renta per càpita autonòmica.
Complint escrupolosament les fórmules pactades en consens –deixant rancúnies del passat- no s’avivaria l’esperit radical de secessió i atrinxerament. Si no som capaços d’esmorteir els recels de separatisme per les dues bandes, pacíficament, aleshores les fronteres s’aixecaran soles. Tots els pobles tenen els seus drets. Qui en té més per raons de cultura històrica ha de ser comprès per la resta sense complexes d’inferioritat i obrir portes a l’expansió mútuament.
Ramon Mas Sanglas – 16/11/2010