Polítics dimissionaris

No fa massa anys estaven de moda els trànsfugues polítics per motius ideològics o donar suport a l’adversari guanyador. Ara es pacta sense saltar la frontera vermella, malgrat no faci patxoca als seus votants. El transfuguisme és immoral. La pedagogia i la bona ètica aconsellen l’abandonament de l’escó o del partit, fins i tot, abans de ferir susceptibilitats i perdre rèdits electorals.
Han passat tres setmanes de les eleccions municipals i encara tenim consistoris indefinits o despenjats. Els representants electes no saben com entomar la responsabilitat encomanada per falta de majories o per desacord de projectes ambigus. Estem assistint a un intent de remodelació governamental amb retrets de la ciutadania. La premsa constata baixes polítiques arreu de la geografia per raons personals, camuflades o imposades per les cúpules. El debat gira, bàsicament, sobre el lloc que les urnes ha fixat a cada partit. Qui ha manat durant uns anys no li resulta grat i de bon pair asseure’s en la bancada de l’oposició. Poder i sou són radicalment diferents. Aquí està la mare i essència del bon polític que qüestiona el ciutadà més profà: no és compatible servir al poble o país fent una digna oposició constructiva? Les coartades individuals per dimitir tan vàlides eren abans com després dels comicis. És la ruleta de l’infortuni que els dur a la dimissió? I la vocació política del servei? Un brindis al sol. Excepcions honroses sempre se’n troben que els justifica, com la total incompatibilitat programàtica de dos o més coalicions que es resisteixen a pactar encara que l’aritmètica quadri. Prefereixen girar l’esquena i un cop de porta abans de convertir el consistori de la ciutat en una olla de grills ingovernable.
També s’han donat respostes de crisi individual i partidista envers unes primàries per evitar un mal major un cisma intern. La dignitat del polític comença per saber escoltar tothom i ser fidel al compromís adquirit. Canalitzar les veus d’un Estat de dret –gens fàcil ni còmode- significa apropament, no l’ús de la força per ofegar-les. La gosadia pacífica dels manifestants indignats, per exemple, deixa en suspens actituds governamentals que no saben com posar fi, dignament, l’ocupació d’uns espais públics comuns. Només el diàleg sincer amb els reivindicants –malgrat humiliï consciències polítiques- , podrà acabar en positiu. El pedestal de la democràcia no està solament en els principis, sinó en les solucions dels problemes quotidians bàsics i greus, abans i després dels comicis. Els mandataris han estat triats per fer-nos costat, rectificant errors a vegades, no per enfrontar-nos. Si l’acord, amb totes les renúncies recíproques que calguin no és abastable, quin camí cal recórrer? És just lluitar contra un sistema immobilista, fosc i farcit d’interessos per mil raons. Si des de dintre resulta infructuós, cal sortir-se’n per intentar-ho des de fora? Parlamentaris, diputats, senadors i regidors, pareu l’orella. Se us ha girat feina i deures. Quelcom important no rutlla o no feu prou bé, confessen molts ciutadans emprenyats i els adversaris allunyats de les urnes.
Ramon Mas Sanglas – 3/6/2011