En la darrera entrevista del senyor Cuní a Matins TV3, el senyor Artur Mas ens va marcar el full de ruta i la carta de navegació de les properes eleccions generals. Va aconsellar el destí dels vots catalans si volem salvar l’economia del país mitjançant un pacte fiscal promès i necessari. Es tracta d’evitar per tots el medis la majoria absoluta del Partit Popular i convertir CiU en frontissa imprescindible en la governabilitat de l’Estat. Per aconseguir-ho només tenim dues alternatives: votar el PSOE com a contrapès del bipartidisme o als nacionalistes catalans que servirien de complement aritmètic al PP a canvi de la gran contrapartida del concert econòmic.
Estem en mans del PP, ens ha vingut a dir i a vendre el nostre president. Amb una majoria absoluta a Madrid, Catalunya serà la pidolaire de sempre. El cavall troià dels catalans només entrarà a la Moncloa per la porta estreta, si li deixen alguna escletxa. És el joc de la ruleta política. Ells s’ho amaneixen i s’ho mengen. On és allò tan sagrat anomenat democràcia, l’última paraula del poble? A priori, no es pot pactar tot segons les conveniències dels partits. Els governants no tenen carta blanca quan han assumit el poder. Només tenen permís per executar escrupolosament els compromisos contrets en campanya electoral en uns programes escrits i votats.
Que el pacte del Majestic és irrepetible CiU ho va firmar davant notari. Se n’ha oblidat? Supeditar-se a un Partit Popular de la Moncloa a canvi d’unes compensacions, ¿què es diferencia del “peix al cove” d’antuvi? Un concert econòmic total no seria una recaptació d’engrunes, evidentment. Per la mateixa raó és una conquesta de molt difícil abast per les nefastes conseqüències espanyoles. En tenim sobrades mostres de l’antipatia dels populars: la denúncia de l’Estatut original que facilitava la hisenda catalana, la reiterada oposició a la llengua catalana i la immersió lingüística escolar, la campanya de boicot als productes de Catalunya, entre d’altres. Les penúries d’una crisi no esborren fàcilment mals tràngols del passat, senyor president. El poble no es ven ni pot ser venut pels governants. Una decisió de tal magnitud ha de passar inexorablement per les urnes d’un referèndum.
Alternatives sempre en queden, al marge de les polítiques. Omnium Cultural ha destapat solucions valentes, si les vies de diàleg es tanquen “in extremis”. La desobediència civil, l’impagament d’impostos estatals o la retenció autonòmica de les nostres recaptacions seria una mesura coercitiva prou convincent. El pas definitiu, la proclama del segregacionisme territorial, si el poble hi donés el vist i plau. Catalunya ha estat forta al llarg dels segles malgrat les derrotes. Només cal la unitat de les majories de dintre, al Parlament primer, i al carrer després. Tota aquesta moguda catalana de transició nacionalista dels darrers anys –des de l’estrèpit del fallit Estatut- , ha de fer reflexionar als polítics estatals. L’evolució de la societat demana nous reajustaments econòmics i laborals per ser justos. Si la democràcia és tal no hi haurà cap daltabaix per cap de les dues bandes. Si el poble sobirà parla, que els polítics callin i acatin la sentència.
Ramon Mas Sanglas – 22/7/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada