Llei electoral, ¿per al poble o els partits?

El nerviosisme polític aflora per la reforma electoral. Quantes vegades ha estat posposada? Al primer assalt dels experts, s’han disparat les alarmes. Volen una “reforma a mida”, per salvar la pell i les prebendes partidistes. Són reaccionaris a l’abolició del bipartidisme per no perdre quota de vot acotat. Ni ensumar pèrdues de drets històrics en benefici dels petits i forasters del gremi. Encara no han après la lliçó dels indignats, de l’abstencionisme, l’enuig del vot blanc i nul després d’anys d’anquilosament. Si la ciutadania reclama una llei de soca-rel, els parlamentaris no poden ser autors i actors de la reforma a esquenes del poble, senyor de la democràcia. Quin treballador tria les condicions laborals i imposa el seu sou a l’amo?
La fórmula màgica d’equilibri territorial, la tipologia de candidatures, el format d’accés a les llistes -model obert o tancat- , s’ha d’inventar sense trampes. Cap sistema europeu (ni l’alemany) o nord-americà és perfecte malgrat la solera de tants anys. Els drets dels pobles i de l’espai públic són irrenunciables. S’han de canviar les formes d’exercir-los perquè els governants no se’ls apropiïn. Com que la classe política actual es dóna socialment per irrecuperable, una llei de tal calat –la formació de l’hemicicle i consistoris del país- , no es pot encomanar a la seva legislació exclusiva sense el consens previ de juristes neutrals.
Els lapsus greus actuals són la manca de representativitat social, l’excés numèric i la preparació indeguda dels aspirants. L’ascens en el partit per amiguisme o mèrits aporta estabilitat, no eficiència implícita. És el resultat nefast de les candidatures tancades. Qui advoca per una temporalitat màxima de vuits anys en el càrrec no significa truncar una carrera política. Si no perd la confiança del votant trobarà molts escalafons en l’administració governativa, via primàries, emanades directament de les urnes. Per tant, la primera esmena ha de ser la transformació interna dels partits, sense renunciar al dubte de la seva necessitat, utilitat i finançament estatal. Queden alternatives per buscar bons governants fora de la casta partidista, sense retocar el marc constitucional. Tot ciutadà preparat i honest pot ser-ho, si és receptor de la votació popular. Recordem els orígens democràtics: els ancians grecs proposaven les ordenances del bon funcionament públic. No les votaven ells, sinó la ciutadania. L’ambició del poder va degenerar el sistema amb les forces imperials invasores. Tornem a rebatejar l’essència política en les fonts de la democràcia autèntica. La transgressió de línies vermelles ha dut la indignació col•lectiva al carrer, amb l’exigència d’un compromís de renaixença sense xantatges.
La proximitat a l’electorat és una garantia de major veracitat. Estadísticament tenim més casos coneguts de corrupció autonòmica i nacional que municipal. Contra l’opacitat governamental s’imposa l’avaluació escrupolosa de cada projecte promès en campanya, el compliment en el temps proposat o la dimissió. La transparència administrativa ha de ser permanent per llei i les consultes populars una cultura habitual en temes transcendents. Res de fusions i pactes postelectorals. Càrrecs directes sortits de les urnes. La simplicitat nominal blinda més i millor de la corrupció. La complexitat, no obstant, es planteja entre la proporcionalitat territorial i la densitat poblacional. Un vot, una persona, a Sort i a Barcelona. L’entrellat de la fórmula, si surt per votació parlamentària exclusiva, pot tenir serioses incògnites sobre la imparcialitat. L’arbitratge d’un referèndum vinculant està cridat inevitablement a sentenciar l’ortodòxia final de la llei.
Ramon Mas Sanglas – 18/7/2011