Independència a la carta (NPN)

En el sondeig d’opinió (CEO) sobre l’estima d’autodeterminació dels catalans, un 43% són favorables a la independència. Aproven i volen un país sobirà, degut a la necessitat de modificar els barems econòmics excessivament generosos de Catalunya envers l’Estat, en especial, més que per motius identitaris. L’afluència a la manifestació pro independentisme del dia 9J –primer aniversari de l’Estatut sabotejat- , serà un mesurador presencial a peu de carrer sobre el nivell d’exigència contra les estructures caduques o a favor del canvi dràstic d’autonomia en nació. Cal la majoria mínima del 50,1%? Sembla ser que estem progressant.
Si l’autodeterminació d’un poble depèn de la votació representativa, parlem de democràcia pura. No es tracta de demanar permís, sinó d’exercitar un dret internacional. Quan els historiadors recorren a la memòria històrica de Catalunya, les seves invasions i opressions per les armes per reivindicar el retorn a èpoques de major prosperitat, adopten actituds de victimisme i arguments pidolaires. No cal recular al passat. Si bé n’és culpable d’un present menys optimista, rectificar els criteris de solidaritat mal aplicats ja és força major. És la primera i poderosa raó de cartera: l’espoli anual de molts milions de la recaptació catalana que no retornen a casa en forma d’inversió. El percentatge d’aquesta quota que aporta Catalunya a Espanya dobla la mitjana en els països europeus. Els desequilibris interns de renda per càpita d’una nació no s’anivellen amb transvasaments dineraris constants. Les zones menys afavorides s’han d’autopotenciar econòmicament i no viure tant del subvencionisme aliè.
La segona gran indignació dels independentistes és la repressió institucional crònica de la llengua catalana i l’oposició a expandir-la en àmbits oficials internacionals. Un país amb idioma propi té dret a ser un Estat real, no virtual. Dret a ensenyar en català sense bilingüisme paral•lel obligatori. Amb la Constitució espanyola a la mà tot això sona a maledicència i profanació. Aleshores, ¿quin sentit té la democràcia d’un poble si no pot expressar la seva voluntat i decidir què vol ser? La paradoxa d’una Carta Magna arcaica, avalada només pel 40% dels habitants espanyols, condemna la veu popular majoritària al silenci. És hora d’entrar democràticament al segle XXI, revisar tota la Constitució i sotmetre-la a referèndum novament.
La llibertat ideològica d’un poble, amb identitat pròpia, és el tercer estímul independentista. No som un país de segona categoria, tolerat i censurat. No hem d’amagar-nos de la resta d’autonomies per expandir un mercat propi, la cultura multisecular i exhibir una senyera. Estem cansats de dependre de la normativa centralista per escriure i opinar, ensenyar i difondre el pensament català, sense ser titllats de separatistes. No es tracta de marginar ningú. De tancar portes, si no ens les tanquen. Simplement, ser lliures per votar el futur amb un referèndum vinculant, sense escarafalls. Circumstàncies econòmiques abusives i mútues desafeccions nacionals ens obliguen exigir la sobirania fiscal, per començar, ¿de fronteres també? Seny i justícia per davant de tot, democràticament sempre. L’última paraula la té el poble, no el polític governant.
A qui perjudicaria la independència de Catalunya? El 28% dels detractors de la segregació, ¿temen pel trencament patriòtic nacional que defensen? Això no és llibertat ideològica popular ni d’uns ni d’altres. ¿Por de perdre poder adquisitiu sense l’aportació solidària catalana? És pur egoisme i comoditat d’uns mals hàbits històrics i xifres que s’han de corregir. ¿Va contra un món globalitzador? El benestar dels últims països europeus segregats ha estat positiu. ¿Per què Catalunya hauria de ser-ne una excepció? Tot lector bíblic recordarà que el poble israelita va rebre la llei divina d’autogovernança en alliberar-se de la servitud egípcia. Cada país s’ha de governar amb cabdills de casa seva, amants de les seves tradicions sense conflictivitat i amb total llibertat d’expressió, creativitat, participació, legislació i actuació.
Ramon Mas Sanglas – 3/7/2011