No és la crisi, el sistema

Sota el paraigua de la crisi econòmica s’hi aixopluguen tots els desgavells del país. Li carreguem el mort de l’atur, les retallades en educació i salut, les reformes estatals en detriment del benestar. L’avançament d’eleccions al 20-N acontenta l’oposició. Una mesura que pretén traslladar al nou govern la millora econòmica i laboral amb menys parats. Els indignats passen del calendari perquè el problema són els polítics i el sistema que han creat a imatge i semblança dels seus interessos, governin uns o els altres. La llavor de la indignació del 15-M està fructificant de forma més coherent. La retrobada nacional el 24-J a Madrid, sense cap ideologia política uniformadora els enforteix. No cauran en el parany de constituir-se en partit polític, que abominen. La persistència a renovar-se, a canviar la llei electoral, a renunciar privilegis de jubilació, a reformar la llei fiscal, a desaparèixer com a partits subvencionats, a ser controlats i avaluats són denúncies als quatre vents. No toleren convertir el sistema actual en mecanisme de reelecció. És el contingut del “sistema” que fa perillar els valors democràtics autèntics. Alguna autocrítica política està quallant tímidament en aquesta direcció. Només amb canvis estructurals profunds renaixerà la confiança del país, quan els resultats de participació siguin notoris en les urnes.
Si la crisi fos estrictament dinerària n’estaríem sortint, com algunes nacions europees, malgrat l’agreujant del totxo immobiliari. Però, va per llarg. La covardia i submissió governamentals a l’especulació de la banca –rectora de l’estratègia política- no deixen piular la sobirania popular, víctima de l’estancament. Qui i com convèncer als mandataris que l’error és sistèmic i no del maquillatge de formes i persones? Si el partit socialista –aconsellat i obligat per Europa- no ha trobat la vareta màgica, ¿quins recursos inèdits té el Partit Popular? Si les restriccions sobre la classe treballadora no han estat la solució, només queden alternatives d’austeritat de la societat més privilegiada. Una paradoxa de la casta conservadora. La tercera via porta pensar en el pitjor: més copagaments i regressió social dels desprotegits. El conseller Mas-Colell ha advertit als catalans de les segones retallades generals: treballar de franc 15 minuts diaris o l’equivalent d’una setmana menys de vacances. Un sacrifici, a canvi de què? De més contractació laboral per reduir l’atur. L’objectiu no és estalviar per invertir en tecnologia puntera, consolidar l’empresa, formar els treballadors, i menys, augmentar els beneficis. En definitiva, la reforma del sistema és la panacea de la crisi laboral i financera, -filosofia dels indignats- , no l’inrevés.
On s’arrela la crisi del sistema democràtic? En el descontrol dels partits i l’excés de drets que s’atorguen els governants cada quatre anys. Les urnes són mecanismes massa dilatats en el temps per avaluar els resultats polítics de prop. Ens falta la cultura europea de la consulta popular habitual o referèndum en les reformes importants (jubilació, laboral, convenis). Deixem el país al lliure arbitratge d’uns ideòlegs partidistes que organitzen, legislen i imposen a esquenes de la sobirania del poble. El focus del nostre mal és la renúncia i allunyament del contribuent en temes cabdals. L’esperit de la Constitució empara uns pocs i desprotegeix la majoria.
Apedaçar un sistema endèmic no canviarà el país de soca-rel. El govern convergent s’ha proposat plantejar un concert econòmic català després les eleccions generals. Serà un baló d’oxigen per allargar l’asfíxia mentre l’estructura constitucional continuï intocable i rígida. Cal trencar motlles anquilosats i dissenyar un nou model d’Estat més simple i menys burocràtic, de governació i representativitat política directa i propera, en les autonomies i els municipis.
Ramon Mas Sanglas – 30/7/2011