És l’hora del punt i final de les parcialitats autonòmiques. Volen imposar límits? Apliquem-los en tots els conceptes reguladors comptables del país. Que saltin els tabús obscurantistes de les balances fiscals i el controvertit espoli fiscal. S’ha cregut oportú obrir la Constitució per introduir noves modalitats sobre l’endeutament i la despesa pública. Que valgui la pena la reforma expressa amb tots els ets i uts sense deixar cap factor bàsic com és el repartiment proporcional de la quota solidària. És una fracció monetària autonòmica molt important que repercuteix en el seu nivell de benestar intern. Que es ventilin d’una vegada els malentesos espanyolistes, centralistes, nacionalistes i independentistes. Quina ha de ser l’aportació justa de les Comunitats més riques envers les deficitàries? Qui s’ho miri i dictamini, ho faci també amb ulls europeus -alemanys i francesos- , seguint el criteri de la reforma plantejada: la seguretat comunitària i l’equitat redistributiva de la riquesa. El poble és amo i senyor dels seus diners. ¿Per què se li nega la paraula de la consulta o la decisió final amb referèndum sobre l’administració del seus tributs?
Estem assistint a una palestra del nacionalisme -PSOE-PP- , contra el partidisme minoritari i autonòmic. Per no ferir sensibilitats es vol passar de puntetes sobre temes espinosos que els redactors constitucionalistes del 1978 van solapar sota motius històrics, com els drets Forals del poble navarrès i basc. Els més agosarats parlen d’intimidació i pressió política circumstancial. Catalunya va callar una vegada més. En ple segle XXI els valors constitucionals d’antuvi han canviat de signe. Són europeus i no admeten privilegis de “capellisme” històric. Tots som i tenim història. Els drets econòmics són universals i les obligacions públiques proporcionades sense excepcions. En quina mesura s’equilibren els drets d’uns i l’exigència dels altres? El barem just de la quota de solidaritat a nivell europeu s’estima en un màxim del 4% del PIB, mentre Catalunya i altres Comunitats capdavanteres estan aportant més del 9%. Tal desviació necessita d’una correcció constitucional i financera urgent. Sí, als topalls d’endeutament per no decréixer. No, a les limitacions de desenvolupament autonòmic i en perjudici del seu benestar. Els que més aporten no poden quedar per sota de la mitjana del que reben de l’Estat, i sempre en funció de la població real.
Les corredisses per tancar la legislatura creen la sensació d’efectivitat fictícia governamental d’última hora. Les veus més crítiques titllen de poca seriositat implicar precipitadament la Constitució en un tema econòmic obertament polititzat. Una llei orgànica degudament validada, de caràcter nacional i europeu -si té repercussions d’interès comunitari- tindria els mateixos efectes. Raó de més, si fins el 2020 no serà d’obligat compliment.
La Carta Magna perdrà pes específic si tanquen en fals i superficialment tot el tema macroeconòmic que tant indigna la ciutadania. Si l’eix de la ha estat la seguretat del Banc Europeu –del capital- i evitar despeses del mercat comunitari en un hipotètic rescat haurem fet el titella de forma institucional. Acontentar els de fora, sense deixar obrir la boca als de casa, serà la humiliació més imperdonable, utilitzant d’esquer la Constitució, intocable quan interessa i per fets més transcendents.
Ramon Mas Sanglas – 29/8/2011
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/quota-de-solidaritat-autonomica/#more-2439
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada