Concert econòmic de segona

La polèmica d’un hipotètic pacte fiscal català o concert econòmic a la basca no és novetat. Amb el debat de política general s’ha revifat. Amb l’escenari electoral 20-N creixeran les tensions. Les equidistàncies buscades xoquen amb les ideologies oposades. És fàcil teoritzar sobre una segona transició nacionalista com la panacea de l’economia catalana. El realisme d’una crisi galopant i la perspectiva d’un pròxim govern centralista de dretes no són bons presagis per consensuar sobre autonomia fiscal.
Fem memòria. És dur recordar-ho. El concert basc va néixer amb turbulències post dictatorials i en un entorn nacionalista basc de dretes (PNB) i esquerres (EA) molt fort, una oposició nacional feble i la pressió etarra molt viva. Els drets històrics forals, encara que reals, van ser una excusa per tapar la pressió política autonòmica i un justificant per no votar la Constitució. Totes les regions tenen història, des de Castella fins Catalunya passant per la Corona d’Aragó. Per raons culturals i lingüístiques el català és més antic que el castellà. Aquesta loteria fiscal basco-navarresa serà vitalícia? La resta de Comunitats no tenen dret a un tracte similar si ho decideix la seva ciutadania? És la base d’una segona transició democràtica a fi de revisar “el cafè per a tots” amb més igualtat solidària, sense excloure ningú. Un referèndum vinculant i oficial podria esvair tota mena de dubtes.
Vies de legalitat. La Constitució ho va ben lligar tot, diem. Hem comprovat que no. Per simple iniciativa europea el forrellat constitucional s’ha trencat. Si els de fora poden intervenir en la nostra Carta Magna, ¿què impedeix als de casa modificar l’articulat per conveniència, necessitat i actualització? La sobirania popular ha de tenir l’última paraula en tot canvi, no un partidisme polític parcial quan interessa. Mentre les Corts i el Tribunal Constitucional puguin vetar i modificar la voluntat majoritària d’un Parlament autonòmic, la democràcia quedarà a l’entredit. Si una minoria parlamentària pot impugnar una llei aprovada per àmplia majoria –cas de l’Estatut- tindrem Parlaments de palla. Els poders legislatius autonòmics i estatal no poden restar presoners de cap institució judicial polititzada.
Perspectives realistes. Catalunya és una perla molt preada per a Espanya. Qui se la deixarà perdre? Si el poble català per majories del govern optés per una recaptació fiscal pròpia i una quota de solidaritat més restringida, ¿quina reacció podem esperar de l’Estat i les Autonomies beneficiàries? Tenen el dret democràtic a oposar-se i exigir uns mateixos ingressos? Un concert econòmic de segona generació, mai serà avantguardista perquè el Parlament català compta amb un tripartit estatal (PSC-PP-Cs) en contra. Les veus més crítiques es limiten a parlar de retocs del finançament actual i ajustament de les balances fiscals amb criteris més europeus. Dit altrament, si Catalunya redueix la quota d’aportació del 9% al 7% - a Europa és el 4%- , l’Estat seguirà aportant la diferència a les Comunitats desafavorides, que recaptarà de tots per altres vies. Un govern centralista no voldrà innovar motllos unificats a la baixa. Tolerarà canvis recaptatoris insignificants, però, no trencarà l’estructura econòmica de l’Estat central. ¿Caldrà el pas següent cap a la independència, si la negativa a una fiscalitat autònoma raonable és taxativa?
Mesures polítiques. Ser catalans i europeus sense passar pel sedàs estatal és un brindis al sol en la conjuntura actual. Catalunya i molts polítics veuen la necessitat d’ingressar més i pagar menys per sanejar el país. Però, ¿com superar la llarga cadena d’obstacles legals? No és suficient un lideratge nacional entusiasta cap el dret popular a decidir. Als ulls conservadors centralistes, un concert econòmic d’aquest calat seria com una privatització de Catalunya o exclusió fiscal dins el mateix territori espanyol. No és cap separatisme perquè seguiria l’aportació als serveis comuns de l’Estat. Llavors, què temen? Busquem solucions d’eficàcia. Qui vulgui seguir el nou model que s’hi apunti a les verdes i a les madures. És un alt risc ser autònom total. L’avinença de tots seria una expressió de grandesa democràtica dels hispans. Seria la renovació del sistema constitucional adaptat als canvis poblacionals i financers: la primera transició constitucional del segle XXI.
Ramon Mas Sanglas – 3/10/2011

http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/pacto-fiscal-cambios-constitucionales/35720.shtml