Són els dos quiròfans
preferents del govern d’Espanya per combatre la crisi i l’endeutament.
Privatitzar les infraestructures públiques de més rendibilitat -aeroports
actius, l’AVE de Catalunya- i repensar les transferències autonòmiques per
desfer duplicitats de serveis amb perjudici autonòmic. És la primera resposta
al somni d’un pacte fiscal català que trencaria la germanor entre tots els
espanyols quan més ens necessitem, diu De Guindos. El centralisme dels pressupostos
estatals centrifuga novament les inversions quan no puguin trobar un bon
mecenes privat. Dos mètodes per frenar el dèficit anual milionari i parapetar
el creixement zero malgrat es traspassin línies vermelles. Davant la incapacitat
de reconduir uns macro serveis públics gratuïts, els nostres governants opten
per desfer-se de les dues joies del poble (sanitat i educació) abans no morin
per inanició i dessagnament. Prefereixen sacrificar salaris i part dels 160.000
metges abans que reajustar nòmines de 420.000 polítics del país, des de l’últim
regidor municipal fins el cap d’Estat. Prescindir de milers de professors abans
que abolir institucions, ministeris i organismes sense continguts, ja
transferits. La privatització o subcontracta pública –refugi del favoritisme
polític- pot ser més eficient, però més cara, per les pròrrogues llargues o sine die. Una sortida còmoda del mal gestor
estatal a canvi del neoliberalisme i l’extinció de la classe mitja que no para
de pagar amortitzacions i beneficis.
La sanitat pública valenciana
ha estat intervinguda de forma corporativa en la seva totalitat. Les retallades
múltiples en la resta de Comunitats i la invitació del conseller i el ministre
a fer-nos socis de Mútues sanitàries ens condemnen al mateix destí. Restriccions
de personal i nòmines, primer. Després, reducció de consultes, llits i
intervencions. Ara, pagar pròtesis, fàrmacs, crosses, cadira de rodes, impostos
per dies d’hospitalització. Què més queda? El servei hospitalari és un pastís llaminer
sobre la solidesa d’unes cotitzacions laborals i empresarials reinvertides. El
ciutadà cotitzant, propietari d’aquest gegant històric del benestar, ¿pot ser
expropiat d’uns drets adquirits lliurant el sistema a una explotació externa?
En nom de la crisi els governants no ens poden vendre al millor postor sense ser
consultats. El capital social acumulat en la Seguretat Social per milions de
vides no pot ser transferit, ni temporalment, ignorant les condicions i les
conseqüències. La gratuïtat universal de la Salut Pública no pot sotmetre’s a interessos
particulars sota criteris de sanejament econòmic nacional. Què s’amaga darrera la
mampara d’aquesta privatització? El pas següent, el segrest de les pensions?
La intencionalitat de
privatitzar línies d’AVE rentables evidencien una mesquinesa governamental.
D’on ha sorgit el capital inicial de les estructures fetes? Amb noves tarifes
sobre els viatgers s’han de garantir els beneficis empresarials, l’amortització
i un superàvit estatal. Per què no es privatitzen línies ferroviàries
deficitàries? La solidaritat de Catalunya envers l’Estat no mereix el tracte
que rep. El greuge comparatiu no s’arregla imposant nous gravàmens a qui no
paga en noves autovies sinó deixant de pagar peatges d’autopistes catalanes
amortitzades fa anys. ¿On es destinen els impostos dels carburants,
matriculació de vehicles, impost anual de circulació, revisions ITV? El
manteniment viari, bàsicament. Desmantellar un benestar feble, inexistent en una societat
sense treball, resulta fàcil. Privar dels drets sanitaris cotitzats i del saber
universal és una ofensa a la intel·ligència humana imperdonable.
Ramon Mas Sanglas – 7/5/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada