Adiós Cataluña, adéu España, i amics més que mai. Un fantasma
del desig o una necessitat de subsistència? Som adults i no calen trencadisses,
sense perdre les conquestes autonòmiques de 35 anys. Favor per favor,
pacíficament i pel bé mutu. Les tensions al Parlament entre CiU i PPC confirmen
la urgència d’un canvi de parella malgrat les aparences transitòries de
concòrdia. No voldrien el divorci, però el poble català l’exigeix en nom de la
igualtat econòmica per sortir de la crisi, sense més coaccions centralistes.
Ens ho farem sols i millor, abans que mal acompanyats.
Catalunya no vol un
adéu a la solidaritat compartida ni un mur fronterer. Vol un adéu a l’espoli
financer i a la humiliació de no ser reconegut. La bondat i la paciència no pot
confondre’s més temps amb la ruqueria i l’excusa de manca de liquidat nacional
quan n’hi ha per a inversions milionàries en estructures ferroviàries sense rendibilitat
i rescatar bancs privats. Aquesta falta d’equitat es traspua en la societat. La
ignorància de la realitat –amb una gran dosi d’animadversió històrica- sura en
l’enquesta espanyola (Funcas) amb una gran capçalera: “La majoria dels espanyols
creuen que Catalunya surt molt beneficiada del finançament autonòmic”.
En una cosa coincideixen tots: el sistema de repartiment econòmic és injust
(85,1%). Però, paradoxalment, quan el 76% dels catalans es consideren els més
perjudicats, el 57% de la majoria d’espanyols opina que Catalunya és la més
privilegiada. El desconeixement sobre el mecanisme del finançament és
esperpèntic arreu d’Espanya. Aleshores s’imposa la vox populi de l’anticatalanisme i la pressió mediàtica de la unitat
recentralitzadora. Només al País Basc i a Catalunya es reivindica la
independència (40%) si el poble n’és partidari. Un 60% d’espanyols demanen una
reforma constitucional per equilibrar pressupostos al seu favor, fusionar
municipis i eliminar diputacions. La realitat objectiva és la inversa. El
dèficit fiscal mitjà de Catalunya és del 8% del PIB des del 1986. Cada català
aporta a les restants Comunitats 2.251 euros anuals més del que rep. La resposta
als espanyols ofesos pel sistema de finançament inferior té una panacea fàcil: expulsar
Catalunya d’Espanya. Treure’s del damunt aquest llast opressor de la seva
economia. Seria una satisfacció incommensurable per a les dues bandes sense més
litigis, amistosament. Com que l’oferta no es produeix queda palesa la falsedat
i manipulació de tota l’enquesta contra Catalunya.
Si economistes i governants
no entren en raó numèrica la justícia sempre serà una assignatura pendent que
s’haurà de superar unilateralment per la força. És la moguda del Parlament prevista
per a la tardor: l’activació de la Hisenda catalana, amb o sense consentiment
de Madrid. Recaptar tots els impostos i respondre de les despeses de la
Seguretat Social i Pensions, Educació, Justícia, Seguretat policial i Benestar
social, segons els nivells de
transferència territorial cedida. Seria el primer adéu a la butxaca comuna amb
l’Estat per sobreviure a la morositat estatal i a les retallades del pressupost
nacional. Caldrà un segon adéu més dràstic i definitiu? Esperem que la maduresa
dels nostres polítics facin pinya amb el poble ofegat i aparquin les
diferències com el 30 de setembre del 2005, si creuen que un Estatut d’obligat
compliment és quelcom més que un simple paper oficial. Abans de mig any sabrem
la resposta del titular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada