Pacte fiscal de la concòrdia o independència

Xiulades, ikurriñes i estelades desaproven conductes reials poc edificants. Veus polítiques desavinents fent declaracions desafortunades sobre els mals autonòmics, com si el plor del consol fos un remei antiasfíxia. Els bancs vomitant xifres astronòmiques de dèficit ocult a la ciutadania- dosificadament- per evitar alarmismes i aplanar el camí del rescat a costa del contribuent. El govern central no para  l’assetjament de cada divendres amb noves restriccions al dictamen de la comunitat europea. Mentre el ciutadà supervivent, esbufega per fer la inscripció a la guarderia o la Universitat afrontant noves taxes rebutjades per milers de manifestants setmanalment. Cada dia més empreses tanquen o redueixen plantilles emparades per una reforma laboral desincentivadora i mancada d’inversió. Governants i ciutadans pertanyen a galàxies diferents?

La solució parcial dels mals catalans passa per la consecució d’un pacte fiscal, nucli electoral del partit i govern de CiU. L’alternativa, la convocatòria d’eleccions anticipades si no reïx el seu propòsit. Xantatge o traspàs del mort a les urnes? La cimera parlamentària del 30 de maig –després de consultar cada partit en privat- inicia el debat sobre el tema. Tots esperem un consens català  per negociar a Madrid el nou projecte. Cada partit aporta una visió particular de la hisenda catalana, amb caixa i clau pròpies o compartides, com a propietaris dels nostres tributs. Sense emular l’estil basc, s’aconseguirien efectes administratius semblants amb una reducció progressiva de la quota de solidaritat (del 8% actual fins un 4%, aproximadament). És la gran diferència respecte del concert econòmic basc - navarrès, poc solidari amb la resta autonòmica. La seva gran loteria permanent amb menys atur i més inversió interna.

El xoc de trens que s’intenta evitar té dues variants: entre partits germans (PP nacional - PPC autonòmic), (PSOE central - PSC català) i entre governs (Madrid - Catalunya). Difícil servir dos senyors alhora sense trencar principis de servitud. Els interessos espanyolistes dels dos partits majoritaris contrasten amb la resta de formacions autonòmiques (CiU, ERC,ICV,SI) que no han de rendir comptes ideològics fora de casa. Cas híbrid d’arrel conservadora, la formació Ciutadans (C’s). Curiosament, els partits lliures de peatge o llast plurinacional també recelen i volen imposar un segell negociador dintre les pròpies files (Convergència - Unió), el grau d’ independentisme (ERC-SI) o la marca social (ICV). Si a casa no troben la fluïdesa del pacte ferm entre els més afins, ¿com poden exigir fora la comprensió, els avals d’uns drets i la praxis d’una autogestió econòmica? La divisió interna és el pitjor enemic, com va quedar palès en la votació parlamentària del 30/9/2005 (Estatut). Un sol partit el va recórrer i va guanyar contra la resta. No busquem remeis als propis mals en casa aliena sense la unitat de país. Aquest procediment de la majoria més àmplia possible queda descartat, a menys que s’acompanyi d’un referèndum popular previ i oficial molt favorable, amb caràcter vinculant. Escòcia un exemple a seguir? La força dels adversaris (PP-PSOE) radica en la Constitució (intocable quan ells volen) i en la sobirania del poble espanyol que faran prevaler contra els interessos catalans, que tant critiquen i necessiten.

Un pacte és definir les línies vermelles infranquejables de les dues parts: Espanya i Catalunya. Si ens divideix un problema de quadratura numèrica (balances fiscals) busquem uns àrbitres imparcials de fora com s’ha fet amb Bankia i entitats financeres fosques. Cal objectivitat diàfana sobre la quota de  solidaritat en el marc de la LOFCA, del federalisme o predefinint noves estructures fiscals. Qualsevol fórmula equitativa serà benvinguda menys el continuisme del finançament pidolaire actual, després de trenta anys de generositat imposada. De models europeus en sobren. La legislació està al servei de les persones, no a l’inrevés. És de cavallers i dignitat donar-se l’última oportunitat, confrontant ideologies, estratègies i alternatives des de la democràcia abans de marcar fronteres. Tot pacte comporta drets i deures mutus basats en el respecte a la llibertat dels pobles, si volem evitar bel·licositats innecessàries. La crisi econòmica reconstruirà vies i ponts mal fets o s’enderrocaran definitivament? L’important és assumir les conseqüències de manera pacífica i exitosament.

Ramon Mas Sanglas – 28/5/2012