La Marató de la pobresa

La pobresa i la riquesa, malgrat que antagòniques, no s’ignoren i es necessiten. Una Marató de la pobresa és compartir la penúria dels menys pobres amb els més necessitats. Comunió de sentiments en la limitació de recursos acatant amb resignació el benestar esmicolat, mentre els rics – només uns quants- podrien suplir i completar centenars de maratons donant un trosset de les sobralles que malgasten de les seves opulentes nòmines. Vet aquí la solidaritat desequilibrada d’una societat muntada per al gaudi d’uns privilegiats, mentre d’altres s’han d’enfrontar amb la misèria per menjar un rosec de pa. Els creadors de la crisi i l’especulació encara volen presumir de redemptors de la germanor per treure’s del damunt el corc del l’avarícia, la malversació i la corrupció. Sense la pobresa extrema no existirien ocasions per a les bones obres, insinuen. Per què no es patenta una marató exclusiva de rics? Eslògan: “Només s’accepten donatius superiors a cent mil euros”, amb cara i ulls o anònimament. Ens sorprendria la competitivitat o la ridiculesa de les grans fortunes i afortunats del país? L’orgull humà té racons desconeguts a més del poder, sense oblidar que alguns rics també tenen la necessitat de purgar els seus pecats capitals sense confessor. Prefereixen l’ostentació.

La nova religió del segle XXI ja no és la generositat humil que es mesurava en els platerets de les almoines dominicals i les bústies de les esglésies. Ara la litúrgia de les donacions és fa en platós televisius, festivals i escenaris, enmig de les fanfàrries més lluminoses, estridents i publicitàries. Abans la mà del donant missaire trobava la tranquil·litat de consciencia en l’obra benèfica feta a la parròquia o al feligrès en penúria, en el silenci de l’anonimat total o de la confessió. Ara el xec o la transferència bancària –qui vulgui- pot ser desgravada a Hisenda com a aportació voluntària per una bona causa. Dono per rebre una desgravació fiscal. Beneficència compartida?

Les maratons són les retallades de la bona voluntat. Es demana, no s’imposa. Catalunya va per la tercera retallada i la segona marató anual: la nadalenca (per a investigació de malalties) i ara inaugurem la de primavera. Arribarà una tercera emergència? “Que ningú quedi fora de joc”, diu el lema. Joc de la participació, sobreentenem, i joc de la injustícia –afegeixo-, que motiva tota una moguda recaptatòria per culpa d’un sistema social desigual i mal repartit. Governants i polítics coneixen els milions de persones i famílies que viuen en la misèria o toquen el llindar de la pobresa. La imaginació de l’equitat legislativa, ¿no pot anar més enllà per implantar un benestar mínim sense arribar l’extrem de la caritat pública televisada? On no arriba l’Estat i l’Autonomia, ha d’arribar el ciutadà conscienciat i generós, ens vénen a vendre. El gran cor de la ciutadania no exclou la responsabilitat política per eradicar la pobresa oficialment a costa de diner públic del contribuent, no del donatiu. Demanar pels altres també és humiliant quan sabem de la malversació de molts recursos comuns per la gestió incompetent o malèvola. La virtut de l’altruisme ens fa més humans, però no més ingenus.

Ramon Mas Sanglas – 21/05/202